Roma epicúriaRoma en l’època de màxim esplendor tenia una població que alguns estimen en un milió d’habitants.
L’avortament era una pràctica corrent, i si no es podia avortar, com que l’infanticidi no estava permès, es recorria a l’abandonament del nadó al peu d’una columna (columna lactante), que es deia així perquè junt a ella n’hi havia nodrisses (dones que alleten a una criatura que no és el seu fill) pagades per l’Estat per alletar als nadons abandonats.
La mare romana que es decidia per tindre un fill, si no era molt pobreta, des de ben xicotets els confiava primer a una dida, després a una institutriu grega, i finalment, a un pedagogo, generalment grec, que era qui l’instruïa. També podia ser que el portaren a una escola privada, que recollia xiquets i xiquetes i que era dirigida per un magister. Els alumnes freqüentaven les escoles elementals fins als dotze o tretze anys. Després se separava als xiquets de les xiquetes. Les xiquetes completaven la instrucció en col·legis apropiats per a elles on s’ensenyava sobre tot música i dansa. Els xiquets entraven en l’ensenyament secundari, en centres regentats per gramàticos que solien ser grecs, i allí aprenien més que res llengua, literatura i filosofia gregues. En la Universitat s’estudiava fonamentalment cursos de retòrica que els donaven els retòrics. No n’hi havia exàmens, ni tesis de literatura, ni doctorat. Només n’hi havia conferències seguides de debats.
Un carrer de Pompeia
Era normal, i no estava mal vist, que els xics, a partir dels setze anys, sovintejaren els bordells; i no passava res si els xiquets tenien alguna aventura sexual amb hòmens majors. Prompte els xiquets eren cridats a l’exèrcit i després al matrimoni. Les prostitutes consideraven un deure entretenir als clients no només amb el seu cos, sinó també amb la conversació, la música, les danses... i els clients seguien freqüentant els bordells després de casats.
Una escena eròtica pintada al fresc en el mur d'una casa de PompeiaAmb les xiquetes s’era més sever mentre eren fadrines. Però en general es casaven abans dels vint anys, i una vegada casades, el matrimoni les alliberava potser tant com als hòmens. Séneca considerava afortunat a l’home, la dona del qual, es conformava en tindre dos amants només. S’ha trobat un epitafi escrit en una tomba que diu així: “Va ser fidel durant quaranta-un anys a la mateixa esposa”. També n’hi havia dones que tenien diners que lluitaven en l’anfiteatre, que conduïen carros de cavalls personalment, que es paraven a conversar baix els pòrtics i, segons escrivia Ovidi: “ofereixen al caminant el deliciós espectacle dels seus muscles nuets”
La barba, en el període del baix imperi ja no s’estilava. El cabell la majoria se’l fa tallar al zero, però n’hi ha alguns que se’l deixen créixer, nugant-lo en trenetes.
Cossos trobats a Pomepia sepultats per la lava del Vesubi
La túnica purpúrea només la utilitzava l’emperador. La resta porten en l’època imperial una túnica o brusa blanca, i espardenyes de cuir, amb cordó enfilat entre els dits.
La moda femenina es va complicar en l’època imperial. La dona rica empra dues o tres hores per vestir-se i mitja dotzena d’esclaves. Banyar-se en llet era un costum normal, fins el punt de què els molt rics viatjaven seguits per un ramat de vaques per tal de tindre sempre llet fresca per a banyar-se.
La roba interior era de seda a o lli. I en aquesta època imperial va començar a aparèixer el sostenidor. De calces no en gastaven. Les sabates eren complicades, el cuir suau i lleuger, amb tacó per a remeiar el defecte de les dones romanes: el cul baix.
De joies en gastaven moltes. Una dona rica en podia usar d’una vegada joies valorades en un milió d’euros.
La decoració de la casa d’una família rica començava pel jardí, un pòrtic de marbre, unes quaranta habitacions, entre les quals solia haver-hi un saló rodejat per columnes d’alabastre, pis i sostre de mosaic, parets amb incrustacions de pedres precioses, llits de ferro amb mosquiteres, i alguns centenars de criats: sense oblidar que cada visitant tenia a sobre dos esclaus, un darreres del seient per a servir-li el menjar i un altre per a llevar-li les sabates quant es gitava a menjar.
El Coliseo tal com es pot veure en l'actualitatEl gran senyor romà es llevava pel matí cap a les set, i com a primera activitat rebia durant un parell d’hores als seus clients, oferint la galta al bes de cadascun d’ells. Després es prenia un xicotet aperitiu. I per fi es dedicava a rebre o fer visites, segons el cas.
Els treballadors treballaven fins al mig dia, prenien un xicotet aperitiu, i tornaven a la tasca. Tots, però, bé abans, bé després, acabaven per trobar-se en les termes públiques per al bany. Ningun poble ha estat mai tant net com el romà. Cada palau tenia la seua piscina privada. Peno n’hi havia més de mil públiques a Roma, a disposició de la gent del vulgus, amb una capacitat mitjana de mil usuaris a la vegada. Estaven obertes des de l’alba fins a la una de la vesprada per a les dones, i des de les dues fins al crepuscle per als hòmens. Es despullaven en una cabina, i després anaven a la palestra a fer exercicis de pugilato, de javelina, bàsquet, salt i llançament de disc. Després entraven en la sala de massatge, i a la fi començava el bany pròpiament dit. Primer s’entrava en el tepidarium d’aire tibi; després en el calidarium d’aire càlid, després en el laconicum de vapor bullint, on es feia ús d’una novetat importada de les Gàl·lies: el sabó. I per acabar la sessió, i per a provocar una sana reacció de la sang, es tiraven a nadar en l’aigua freda de la piscina.
El Coliseo tal com era quan el van inaugurarDesprés de tot això s’assecaven, s’untaven amb oli, es vestien i passaven a la sal de jocs a fer una partideta als daus, als escacs o es donaven a la conversació. Després es podia acudir a un restaurant, on el menú no baixava dels sis plats, d’ells, sempre dos a base de porc. Menjaven recolzats en els triclinios, que eren una mena de sofà de tres potes.
Els banquets romans s’iniciaven a les quatre de la vesprada, i duraven fins ben entrada la nit, i de vegades, fins al dia següent.
Les ostres i els pits de tord eren obligats. Apicio es va fer una posició en la societat per què va inventar un plat nou: El paté de foi gras engreixant als ànecs a força de fer-los menjar figues.
El banquets moltes vegades esdevenia en una orgia, i els criats passaven per entre els tricliniums repartint substàncies que provocaven el vòmit, la qual cosa els permetia començar de nou.
L’eructe estava permès. És més, era un signe d’agraïment per al senyor que convidava.
La Roma capitalista
Pel que fa a l’economia romana val a dir que Roma mai no va ser una ciutat industrial. Quan algú tenia diners els invertia en agricultura. Hi havia propietats que eren tan grans com a regnes xicotets, atesos per esclaus, que no li contaven un euro al senyor, però que treballaven la terra amb gens de ganes, per això els resultats no sempre eren els millors. A la fi la ramaderia rentava més que llaurar els camps.
El Coliseo per dins, tal com es pot veure en l'actualitatVa n’hi haver, però, un període entre els emperadors Claudi i Domiciano en què com va ser un període de prou de pau, els esclaus van començar a escassejar, van dividir les seues finques i les van cedir en explotació a arrendataris o colons, que són els avantpassats dels actuals camperols.
Pel que fa a la indústria, s’ha de dir que tenia una base artesana. I val a dir que pràcticament tot es feia en la mateixa finca. En una granja, per exemple, n’hi havia un escorxador on sacrificar el bestiar i embotir les seues carns. En la mateixa finca també podia haver-hi un lloc on s’adobaven les pells i es feien sabates o es teixia la llana i es tallaven els vestits. També podia haver un forn on coure les rajoles. És a dir, que era una finca autàrquica. No n’hi havia gairebé especialització. L’industriós camperol es convertia en fuster o es posava a forjar ferro per a convertir-lo en ganxos o perols.
Les úniques indústries pròpiament dites que n’hi havia eren les extractives. Com que els que baixaven a les mines eren esclaus o presos, les despeses eren mínimes. Era, tot i això prou corrent que cada setmana n’hi haguera que lamentar accidents on perdien la vida milers d’esclaus.
Una altra indústria que n’hi havia era la de la construcció. On sí que n’hi havia especialistes, des de llenyaters a fontaners i vidriers.
El Coliseo per dins, tal com era en l'època de la seua màxima esplendor
La veritat siga dita, però, és que no n’hi havia un gran capitalisme perquè la força dels esclaus era infinitament més barata, i no era competitiva amb res.
Els serveis públics estaven ben organitzats. L’Imperi tenia cent mil kilòmetres de carreteres. El seu paviment havia permès a César recórrer mil kilòmetres en vuit dies; i el missatger que el Senat va manar a Galba per a comunicar-li la mort de Nerón va emprar trenta sis hores en fer cinc cents kilòmetres.
El correu no era públic, és a dir que només valia per a coses oficials. Els particulars no podien utilitzar-lo sense un permís especial.
El turisme, en Roma, floria gairebé com en els nostres temps. El lloc favorit per a fer viatges era Grècia, on anaven amb vaixell. La navegació era segura (a part dels temporals) perquè en temps d’Augusto es va aconseguir acabar pràcticament amb la pirateria.
Les seues diversions
Quan Augusto va pujar al poder, el calendari romà tenia 76 dies festius (aproximadament com ara); però en temps del seu últim successor en tenia 175, és a dir, que un dia era festa un dia sí i un dia, no.
Quan n’hi havia espectacles atlètics, la gent, en número de 150.000 a 200.000 persones es dirigien al Circ Màxim, tot lluint mocadors amb el color dels seus equips favorits. Val a dir que molts hòmens abans d’entrar al circ feien una paradeta en els bordells que n’hi havia al costat.
L’espectacle de les carreres de cavalls durava tot el dia.
Però els números més esperats eren les lluites gladatòries : entre animal i home, o entre hòmens.
L’arena podia ser baixada o inundada formant un llac, o formar una altra decoració, com un tros de desert o selva.
Tot era gratuït: l’entrada, el coixinet per a seure, i el menjar que donaven i el vi.
Quan Tito va inaugurar el Coliseo, Roma va quedar bocabadada d’admiració. Aquest va ser el cartell:
Primer van presentar els animals exòtics: elefants, lleons, tigres, lleopards, ossos, cocodrils, hipopòtams, girafes... fins a uns 10.000 animals salvatges.
Després van lluitar lleons contra tigres; tigres contra ossos; lleopards contra llops... total que a la fi la meitat dels animals van morir.
Després van eixir els bous braus. Els toreros no coneixen el seu ofici, per tant, els bous sempre els agarraven i la major part del toreros morien. Val a dir que aquests toreros eren esclaus o presos, igual com la major part dels gladiadors.
Escena de lluita de gladiadors
Després van eixir els combats entre els gladiadors. Els gladiadors eren en principi tots condemnats a penes capitals per assassinats, robatoris o sacrilegis, però quan en faltaven, els condemnaven per penes menors. Les condemnes per a morir en l’amfiteatre eren les següents: ad bestias: es tirava a la arena al pres davant les feres; ad gladium: es tirava a l’arena al pres a lluitar contra gladiadors preparats; ad ludum: es tirava al pres a l’arena, però abans s’havia entrenat.
N’hi havia també altres gladiadors que eren voluntaris, i buscaven fer-se famosos, a aquests se’ls coneix amb el nom de autoracti. Aquests anaven a escoles de gladiadors per a entrenar-se.
En cada espectacle es feien centenars de lluites de gladiadors, que podien acabar sense la mort, si el vençut per haver-se mostrat valent era indultat pel públic alçant el dit polze.
Guàrdies vestits de Caront i Mercuri punxaven als caiguts en terra per comprovar si estaven morts, si estaven vius li tallaven el cap. D’una altra banda, als que eren retirats ferits, els portaven al espoletarium i allí el remataven.
L’espectacle ofert per Augusto va durar vuit dies i van prendre part uns 10.000 gladiadors.
