jueves, 21 de enero de 2016

La expedición al país de Punt por la reina Hatshepsut

Una de las personalidades más interesantes de la historia de Egipto, Hatshepsut, esposa de Tutmés II, faraón de la XVIII dinastía, subió al trono a la muerte de este, un hecho sin precedentes en el país del Nilo, ya que era la primera vez que una mujer ceñía la corona de las Dos Tierras



Gracias sobre todo al apoyo de sus consejeros, Hatshepsut logró mantener las riendas de su reino hasta su muerte, acaecida hacia 1484 a. C.
Su reinado se caracterizó por su pacifismo. Apoyó el comercio y las construcciones monumentales. En una de estas construcciones, su templo funerario de Deir-el-Bahari, se ha encontrado la narración ilustrada de una de las expediciones comerciales más importantes emprendidas bajo su reinado: el viaje al país de Punt.



La expedición al país de Punt

En 1493 a. C, la reina Hatshepsut envió una flotilla de cinco naves, con treinta remeros cada una, desde Kosseit, en la costa del mar Rojo, a la tierra de Punt, también conocida como Tierra de los Dioses, situada al norte de la actual Somalia. El viaje no se hizo por el río Nilo como era costumbre, sino por mar. Era esta una nueva ruta mucho más difícil, pero libre de intermediarios. Es decir que no había que pagar a nadie para vender o comprar los productos. La travesía por el mar Rojo, con unas naves entre 20 y 30 metros de eslora (distancia de la proa a la popa) y con una sola vela, fue accidentada, dada la gran cantidad de arrecifes y los fuertes vientos que soplan en invierno.


El país de Punt y sus habitantes

Tras la travesía, los expedicionarios arribaron a las costas de Punt, a unos 1.000 Km al sur de Kosseit. Allí fueron recibidos por el rey de estas tierras, al que ofrecieron regalos enviados por la reina Hatshepsut: joyas y estatuillas de culto.

Las descripciones de este lugar, halladas en el templo de Deir-el-Bahari, ponen énfasis en las cabañas circulares, construidas sobre pilones, que servían de morada a las gentes de Punt. Incluso la escalera que servía de acceso a las viviendas está fielmente reflejada en los relieves.

martes, 19 de enero de 2016

Enrique IV y el unicornio

Acta de la Exhumación del cadáver de Enrique IV

Real Monasterio de Guadalupe (Cáceres)

En el Real Monasterio de la villa de Guadalupe, en la noche del diecinueve de octubre de mil novecientos cuarenta y seis, y previa autorización del Emmo. Sr. Cardenal Arzobispo de Toledo y del M. R. O. Provincial de la Seráfica Provincia de Andalucía, los académicos de la Historia…. (los nombra) y en presencia del M.R.P Provincial… (los nombra)
…se  personaron todos en la iglesia de Nuestra Señora para abrir los sepulcros donde se encuentran los restos de la Reina doña María de Aragón y de Enrique IV de Castilla..
Quitada la tabla medio-relieve que se encuentra debajo del cuadro de la Anunciación, en el lado del Evangelio del altar mayor, quedó descubierto una galería con bóveda de medio cañón y arco apuntado, donde había dos cajas de madera, lisas, del siglo XVII. En una de ellas encontraron los restos momificados, pero muy destruidos, de la Reina Doña María, envueltos en un sudario de lino, cuya momia no ofrecía material de estudio. En la otra caja, los restos de Enrique IV, envueltos en un damasco brocado del siglo XV, sudario de lino, restos de ropa de terciopelo, calzas o borceguíes. Se procedió a la medición antropológica de la momia y examen de las telas, retirando un trozo pequeño de damasco para su estudio, el cual pasará al Museo de telas y bordados del Real Monasterio.
En un ángulo del dicho cajón se encontró un objeto fusiforme gris que, remitido para su examen e identificación al Instituto de Biología Animal del C.S.I.C, resultó ser un fragmento de cuerno de rinoceronte africano.

Fuente: “En busca del unicornio” Juan Eslava Galán. 1987





En 1440 a la edad de 15 años, Enrique IV se casó con Blanca de Navarra. En mayo de 1453 el obispo de Segovia declaró nulo el matrimonio al atribuirle una impotencia sexual al rey debida a un maleficio. No obstante, algunas prostitutas testificaron haber tenido relaciones sexuales con el rey. Por lo cual la impotencia creían que se debía a un hechizo.
En 1455 el rey Enrique IV se volvió a casar. Esta vez con Juana de Portugal. En 1462 la reina tuvo una hija a la que pusieron de nombre Juana. Pero la gente pensó que esta hija no era del rey sino de Beltrán de la Cueva. Por eso se le apodó “Juana la Beltraneja”.
El rey murió e 1474 y nunca pudo saberse a ciencia cierta si Juana era hija de él o de don Beltrán de la Cueva. Así como tampoco pudo saberse si en realidad el rey era impotente o no. De hecho se le llamó Enrique IV “El impotente” y así pasó a la posteridad.
Una vez dicho esto es muy interesante leer el acta del levantamiento de su cadáver. ¿Qué hacía ese trozo de cuerno de rinoceronte en su ataúd?
El tema es que hay indicios, no demasiado claros de que hubo una expedición a África en busca de un supuesto animal mitológico que tenía forma de caballo y que disponía de un largo cuerno en su frente cuyo cuerno poseía propiedades terapéuticas. Y la más importante de ellas era que curaba la impotencia.

A uno le da qué pensar ese hallazgo del cuerno de rinoceronte. Porque está claro que el unicornio no era otra cosa más que un rinoceronte. ¿Hubo realmente una expedición al centro de África en busca del unicornio? No se sabe. Pero insisto: ¿Qué respuesta se le da al trozo de rinoceronte africano encontrado en  el ataúd del rey? 

martes, 22 de diciembre de 2015

La llegenda del minotaure

LA LLEGENDA DEL MINOTAURE


L’Illa de Creta domina la mar Egea

Allà pel segle XVII i XVI a. C. la civilització cretenca (perquè estava en l’illa de Creta) o minoica (perquè el rei més important va ser Minos) dominava econòmica i políticament tot l’àmbit de la mar Egea.
El magnífic i laberíntic palau de Cnosos on vivia el rei Minos n’és una bona mostra d’aquesta època esplendorosa. Val a dir però, que no sabem ben bé si Minos era un rei o una dinastia de reis, o era la manera general que tenien d’anomenar els reis; o potser siga un personatge llegendari.
Era cert que Creta gaudia, com dèiem, d’una preponderància econòmica i militar que feia que algunes polis, com ara Atenes, li hagueren de pagar tributs a canvi de la pau.
Doncs bé, és a partir d’aquesta circumstància que es va crear la llegenda del minotaure.


El rei Minos vol fer un sacrifici al déu Posidó

Conta aquesta vertadera llegenda, que el rei Minos, un dia, per allò de l’afició tan gran que tenien aquests pobles a fer sacrificis als déus, li va demanar al déu de la mar, a Posidó (el Neptú romà), un bou blanc per tal de fer-li un sacrifici.
El déu li’l va donar. Un bou preciós. Gran. Ben fet. Blanc com la neu. Una meravella d’animal. Donava gust veure’l.
Minos, quan el va veure, va dir “ostras, quin bou més bonic!” I després de mirar-lo una estona va pensar “és una llàstima que el sacrifique...” I va pensar que si en sacrificava un altre de bou, el déu Posidó no se n’adonaria...



Posidó és enganyat per Minos. I Minos és castigat

I així va fer. I la va fer ben grossa. Perquè els déus ho veuen tot i s’assabenten de tot en un tanca ulls. I a més, tenen una mala llet impressionant si se senten traïts o si no se’ls fa cas. I això ho haguera hagut de tindre en compte el rei Minos. No es pot enganyar un déu...
Quan el déu Posidó va veure l’enganyifa del rei de Creta, va muntar en còlera. Va eixir com una fura del fons de la mar amb el seu esmolat trident brandant en la seua mà, i va pegar un esgarrifós cop de puny damunt la superfície de la blava mar alçant ones grans com a muntanyes.
El déu de la mar, mentre s’agitava damunt la mar com un monstre ferotge ferit, ideava quin càstig mereixia aquell mortal que s’havia atrevit a desafiar la voluntat dels déus.
I va ordir una cruel venjança. Una venjança pròpia d’un déu ofès per un imprudent mortal.

El càstig de Minos

Pasífae, la dona de Minos, s’enamoraria del bou blanc. Faria l’amor amb aquest bou i tindria un fill d’aquest bou blanc. Un fill que seria un monstre terrible...
Potser amb això tindria prou  l’agosarat rei de Creta.
La dona del rei, tal com ordí Posidó, en veure el bou va sentir la crida del déu Eros. I es va rendir a aquesta insòlita atracció sexual. Mai, potser, en la història s’ha vist una relació tan estrambòtica com aquesta. Però va passar així. I dona i bèstia feren l’amor amb frenètic desig.

El minotaure



El resultat ja ha estat dit. Nasqué un ésser híbrid d’aterridora aparença. Tenia cap de bou i cos d’home. No podia parlar. Només emetia paorosos udols que feien tremolar les parets del palau del rei. I a més, a més, no volia la llet de sa mare. Ni cap altra. Sa mare va tindre una revelació en somnis i va trobar la solució. Havia d’alimentar-se de carn humana. Però no d’una carn qualsevol. Havia de ser carn de donzelles i de xicots jovenets. I la quantitat i el temps també era definitiu. Set xiquets i set xiquetes una vegada a l’any.
Minos ho va tindre clar. L’aliment del minotaure (nom que ve de “Minos”, el rei de Creta, i “taurus”, que vol dir bou) l’aconseguiria de la polis d’Atenes. Seria el seu tribut anual. I és que Atenes, governada aleshores pel rei Egeu, era subsidiària de Creta. Atenes havia de pagar un tribut per tal de ser respectada per la poderosa flota cretenca. Aquest seria el seu subsidi. Tots els anys hauria de flotar un vaixell rumb a Creta amb set xics i set donzelles. Això era tot.
D’una altra banda, el rei Minos s’avergonyia del minotaure. No volia de cap manera que ningú dels seus súbdits s’adonés de què la seua dona havia parit un ésser tan aberrant.
En un principi el van amagar al palau del rei. Però el minotaure no parava de créixer. I aquest no era un lloc ni discret ni prudent per a viure el minotaure. S’havia de buscar un altre lloc. Potser caldria construir un indret intricat i misteriós per a confinar allí l’abominable minotaure.

Dèdal construeix un fabulós laberint



El poderós rei de Creta de seguida va comprendre que només una persona del seu regne seria capaç de fer alguna cosa així. Dèdal va ser l’elegit. I val a dir que Minos ho va encertar. I és que va pensar que Dèdal, el genial Dèdal, seria ben capaç de dissenyar i construir un palau amb un laberint al seu si. Allí amagaria el minotaure. Minos li va manar que aquest laberint fos tan entravessat, que aquell que entrara no pogués eixir. Dèdal va acomplir al peu de la lletra el desig del gloriós rei de Creta.
Mai no ha hagut en el món un laberint més embrollat que aquell que va construir Dèdal. Al bell mig del laberint hi havia el minotaure. I allí passava els dies el desgraciat monstre. Ganyolant tristíssimament quan era sol, o bramant de satisfacció quan li portaven els xics i donzelles que constituïen el seu menjar.
S’ha de dir que Dèdal era un arquitecte i artesà hàbil com pocs ha hagut en la història. La qual conta que Dèdal era atenenc. I que tenia un nebot que li deien Perdix. Perdix, de ben xicotet, es va posar a treballar amb el seu oncle. Dèdal de seguida se’n va adonar de les seues facultats fora de sèrie: de l’espina d’un peix va inventar la serra, i unint dos trossos de ferro va idear el compàs. Això no podia ser. Si la cosa continuara a aquest ritme, ben prompte el nebot eclipsaria l’oncle. Dèdal ho va tindre clar. Un dia el va portar a l’acròpolis d’Atenes, i a un descuit de Perdix el va empényer roques avall; però diu la llegenda que Atenea ho va veure i el va transformar en au. Així aparegué sobre la terra la perdiu. Una au que fa els nius en els arbusts arran de terra, potser per evitar que ningú li tornés a fer la mateixa passada que a Perdix.
Doncs bé, tot i això, Dèdal va ser jutjat i condemnat al desterrament. I d’aquesta manera va arribar a Creta, posant-se al servici de l’insigne i gairebé invencible rei Minos.
El secret per a entrar i eixir del colossal laberint construït per Dèdal el sabien poques persones a més del seu constructor. Aquestes persones eren el propi rei, la reina i les seues filles: Fedra i Ariadna.

Dèdal cau en desgràcia i vol fugir de Creta

I a tot això, Minos va començar a desconfiar de Dèdal. Tenia por que puguera dir a algú el secret del laberint. I sense pensar-ho dues vegades, el va tancar a una torre. A ell i al seu fill Ícar.
Però Dèdal tenia solucions per a tot. I va construir unes ales fetes amb plomes d’au que ell va pegar cuidadosament amb cera d’abella. Amb aquestes ales, una vegada acabat el laberint, ell i el seu fill volarien lluny del seu captiveri.
I així van fer. Dèdal, hàbil, virtuós i prudent com poques persones, li va aconsellar al seu fill Ícar, que no volara massa prop de la mar per si de cas es mullaven les ales. Aleshores les ales es farien pesades, no podria suportar el seu pes, i cauria a la mar.  També li va advertir del seriós i definitiu perill que hi havia en deixar-se portar pel vigor de la seua joventut i enfilar-se alt, molt alt. I és que allí, el sol crema de valent. Tant, que fondria la cera, i les ales deixarien de fer la seua funció.

Dèdal i el seu fill Ícar fugen de Creta amb un tràgic desenllaç



Va vindre el dia de fugir, i tots dos van eixir de la torre volant amb les enginyoses ales inventades per Dèdal, deixant enrere el fabulós laberint. Ningú no se’n va adonar de la volandera fugida de pare i fill.
Anaven per damunt de la mar bategant alegrement les ales. Com dos grandots ocells volaven i volaven. I a una de tantes, Ícar va voler fer valdre la seua vitalitat jovenívola i va començar a enlairar-se amunt, amunt, amunt, sense fer cas dels crits desesperats de son pare.
I va passar el que havia de passar. El sol va fondre la cera de les ales i Ícar va caure a la mar. I es va ofegar.
Dèdal, amb profunda tristesa, va volar fins on era el cadàver del seu fill,  l’arreplegà, i el va soterrar en una illa que n’hi havia prop d’allí. Aquella illa es diu des d’aleshores Icària en honor al fill del gran Dèdal.
Dèdal va continuar la seua fugida fins arribar a l’illa de Sicília. I allí va viure fins a la fi dels seus dies.

Al port d’Atenes regna la desolació

A tot açò Minos anava a la seua. Ja tenia el que volia i poc li importava Dèdal i el seu fill. El que de veres tenia importància era que el minotaure era a bon recapte. I com cada any, ja estava prop el dia en què al moll de l’excel·lent port de la seua illa atracaria el vaixell procedent d’Atenes amb el seu contingent de set xics i set xiques que constituïen l’aliment del minotaure.
A Atenes, per suposat, no regnava la mateixa joia que a Creta. A Atenes, damunt del moll del Pireo (el port d’Atenes) hi havia profunda tristesa i rabiosa resignació. Allí eren amb rígida formació, drets davant del vaixell, esperant l’ordre d’embarcar, els set xics i les set xiques que aquell any havia triat Egeu per a viatjar cap a Creta per a mai més tornar. Amb ells estaven els seus pares i les seues mares que ploraven desconsoladament, i maleïen amb frenètiques paraules la persona del detestable rei Minos.
El vaixell que faria la travessia duia veles negres. Eren negres en senyal de dol.

Teseu, príncep d’Atenes



El príncep Teseu, el fill d’Egeu, el rei Atenes, que aleshores era un incipient adolescent, presenciava aquesta processó amb manifesta inquietud.
-Pare, per què tota aquesta cerimoniosa tristesa...?
-Ai fill meu! ets encara molt jove, però prou major per a saber la desgràcia del nostre poble. Aquets xicots i xicotes que pugen al vaixell mai més tornaran. Estan condemnats a morir! Per això les veles són negres...
-Condemnats? Quin crim han comés?
-Cap. Constitueixen el tribut que els atenencs hem de pagar per haver perdut la guerra contra Creta. Només així tindrem pau.
-I què fan amb aquests joves, els ajusticien?
-No, Teseu, no. Se’ls menja un horripilant monstre anomenat minotaure. És impossible acabar amb ell. Tot aquell que ho ha intentat ha acabat sent devorat per aquest híbrid i abominable ésser, amb cap de bou i cos d’home.
-Pare, vull anar amb aquests joves. Jo mataré el minotaure i llibertaré Atenes d’aquesta infàmia criminal.
El jove príncep ho va dir gairebé sense adonar-se’n de les paraules que havia pronunciat. Però alguna cosa al seu si li deia que havia dit allò que devia. I amb un gest involuntari, agafà l’empunyadura de la flamant espasa que penjava del seu cint i la va estrènyer amb fúria continguda. Uns instants després, va fitar el rostre reial de son pare i li va dir amb un sobtat i indescriptible rampell d’ira mal dissimulada:
-Pare, deixa’m anar-me’n amb aquests desgraciats infants. Jo et promet que mataré el monstre. I redimiré Atenes d’aquest espantós i humiliant tribut.
-Què dius insensat! No n’hi ha mortal que puga enfrontar-se al minotaure sense deixar la seua vida en l’intent. A més, el monstre és a un laberint tan impenetrable, que si algú pogués entrar, no podria eixir...
Però Teseu va insistir amb tanta vehemència i seguretat, que va acabar per convèncer son pare.
-Teseu, fill meu, i per tant successor al tro d’Atenes, els déus asseguren que és prudent dipositar la confiança en aquells que fan veure intrepidesa i valentia com tu m’has demostrat. Per tant, confiaré amb tu.
-Gràcies, pare. Mataré el minotaure i tornaré vencedor. I Atenes, la nostra benvolguda pàtria, serà una altra volta lliure.
-Si és així, valerós Teseu, no t’oblides de canviar les veles negres per altres blanques. Jo t’estaré esperant en aquell penya-segat, -va dir tot assenyalant uns riscs vertiginosos que s’elevaven al costat del port-. D’aquesta manera, si veig arribar el vaixell enarborant les seues veles blanques a l’aire, sabré que has aconseguit matar el minotaure, i ens hauràs alliberat  d’aquesta profunda pena que patim els atenencs des de fa tants anys. I la meua alegria serà infinita... però si les veles són negres...
Egeu no acabà la frase. Teseu, intensament commogut, abraçà son pare, i acte seguit embarcà junt als xics i xiques que ja hi eren al vaixell rumb a Creta.



Teseu s’embarca amb la barca de negres veles i té un somni

Quan ja eren al bell mig de la blava mar, Teseu es va quedar adormit a coberta de la tètrica embarcació de les veles negres.
Teseu tingué un somni revelador. Posidó (el déu Neptú romà), déu de les mars, se li aparegué i així li parlà:
-Teseu, ets valerós com un déu.
El jove príncep callava i escoltava amb por i reverència, tot mirant l’espectacular i espaordidor trident d’esmolades puntes que el déu de la mar brandava en la seua mà dreta mentre parlava.
-I no és estrany això- continuà Posidó- perquè has de saber, vigorós Teseu, que ets tan fill d’Egeu com fill meu.
I sense donar més explicacions, el déu de la mar continuà:
-Ara has de demostrar-te a tu mateix que ets un heroi. Quan et despertes, has de tirar-te a l’aigua. I nadar fins al fons de la mar. Allí trobaràs un anell d’or que Minos va perdre fa molts anys.
Dites aquestes paraules, Posidó desaparegué. I Teseu es despertà.
El príncep d’Atenes, de seguida manà parar la marxa del veler. Les negres veles es van arriar, els remers clavaren els rems en la mar. I el vaixell va parar.
I davant l’estupor i l’estranyesa de tots, Teseu s’enfilà a l’orla del vaixell, i sense pensar-s’ho dues vegades  es cabussà en la mar.
Quan aplegà al pis marí, va veure que alguna cosa lluïa entre les conxes marines. S’acostà, i descobrí un anell d’or que jeia junt a una caragola grandota. Agafà l’anell, i tornà a la superfície.
Teseu a ningú no li va dir res de la seua inversemblant troballa. S’amagà l’anell i manà seguir camí cap a Creta.
Ara estava segur d’una cosa. Era un semidéu. I com a tal, estava segur de dur a terme la seua missió.

La barca de negres veles arriba a Creta

En sendemà, mentre eixia el sol per l’horitzó, s’albiraren les terres de la maleïda illa de Creta.
La nau enfilà la bocana del port de Cnosos. I atracà al moll on ja estaven esperant-lo el propi rei Minos, les seus filles Fedra i Ariadna i tot el seu espectacular seguici.
Casualment passava per allí volant tranquil·lament entre els núvols el déu Eros (el Cupido romà) i en veure l’escena, va decidir fer-ne una de les seues. Es va apuntalar, i llançà una fletxa que va anar a parar al mateix cor d’Ariadna.
La filla del poderós rei de Creta, en veure el jove i ben plantat príncep d’Atenes, s’enamorà perdudament d’ell. I aquesta circumstància no passà desapercebuda per a Teseu, el qual va veure una magnífica oportunitat per a dur a terme la seua tasca. Ariadna l’ajudaria, de ben segur, a trobar el monstre, a poc que ell es deixara voler...
Mentre anaven baixant del vaixell els catorze joves, el rei Minos els anava contant un per un amb terrible fruïció.
Quan tots foren al moll, es fixà en Teseu.
-...I tu qui ets?
-Sóc Teseu, el príncep d’Atenes, que he vingut a acompanyar els meus compatriotes.
-No esperes clemència de ninguna classe per part meua, ja saps...
I de sobte, l’orgullós rei Minos es quedà parat. Tot mirant Teseu advertí el rutilant anell que un dia fora seu, al dit d’aquell jove príncep. No podia ser. Ningú no és capaç de baixar al fons de la mar, que va ser on li va caure l’anell. Aleshores, com era possible que aquell intrèpid jove lluïra el seu reial anell com si tal cosa?
Minos no digué res. No va creure oportú ni prudent interrogar Teseu allí davant de tots. Millor seria que el convidara al seu palau. I allí, a soles, d’una o altra manera, acabaria per saber la veritat de tan extraordinari prodigi.
El rei Minos va ordenar que el príncep d’Atenes fóra conduït al palau. I que fos tractat com un autèntic hoste reial.
A la nit, Teseu va assistir al solemne sopar junt el rei, la seua dona Pasífae, i les seues filles Fedra i Ariadna.
Quan acabaren, un esclau acompanyà el príncep d’Atenes a la seua habitació.

Teseu i Ariadna



Allà a mitjanit uns cops a la porta despertaren Teseu.
Era Ariadna.
-Obri’m Teseu. Sóc Ariadna, la filla del rei...
Teseu es llevà ràpidament del llit tot xiroi. Els seus plans semblava que anaven per bon camí.
Obrí la porta, i Ariadna, de seguida li va demanar que la tancara.
-Teseu – digué Ariadna amb veu cautelosa- ningú no sap que jo sóc ací. He enganyat els sentinelles i m’han deixat entrar. A hores d’ara estan bevent vi. Els he dit que era el meu aniversari. I que les dues marraixes que els he deixat eren per a celebrar-lo. No pararan fins que el vi s’acabe. A un descuit els he furtat les claus on estan tancats els teus compatriotes.  I també la clau que obri la porta on viu el meu monstruós germà. No n’hi ha però, temps a perdre. Hem d’actuar ràpids i ferms.
-T’escolte, Ariadna.
-Teseu, des que has xafat terra cretenca he sabut que ets home valerós i admirable.
El príncep d’Atenes ficà ullets tendres i li oferí la seua mà. Ariadna la prengué amb amorosa delicadesa mentre parlava, sense deixar de mirar fixament els ulls de Teseu, que eren verds com l’herba fresca i lluminosos com la lluna plena.
-Hem d’actuar amb diligència i decisió- continuà la filla del rei Minos- Ara és el moment d’entrar al laberint i aplegar fins on és l’execrable minotaure, que s’alimenta de xiquets i xiquetes verges. Jo t’acompanyaré fins on ell és. Però jo no hi seré. No és prudent que el minotaure em veja. Quan tingues a la vista la porta que dóna al minotaure, fugiré i t’esperaré a l’entrada. Si em promets que et casaràs amb mi, i em portaràs amb tu a la teua pàtria, et diré com has de fer per a trobar l’eixida una vegada hages matat el minotaure.  

La promesa de Teseu

 -És clar que estic disposat a viure la resta dels meus dies al teu costat, bella Ariadna, de cabells fulgurants com el sol i somriure embriagador com el bon vi. És clar i ben clar que si mate aquest monstre gràcies a la teua ajuda, tu i jo en serem un. I fugirem d’aquesta maleïda illa i farem cap a Atenes, la meua pàtria, on un dia jo seré el rei i tu la reina de la famosa polis que té la protecció de la divina Atenea, deessa de la intel·ligència i la guerra.
-Doncs mira, Teseu, el que has de fer és agafar aquest cabdell de llana i anar desfent el fil mentre vas entrant pels laberíntics racons d’aquest amagatall.
-Pareix fàcil. I enginyós.
-Doncs, agafa el cabdell i anem-hi.
I així van fer. Ariadna i Teseu, il·luminats per la tremolosa llum d’una torxa que duia Teseu, i ben agarradets de la maneta, anaren endinsant-se pels intricats camins del portentós i fantàstic laberint que construïra el genial Dèdal.

Teseu s’enfronta amb el minotaure

A una revolta, tots dos quedaren parats. Un flaire fastigós mescla de sang podrida i excrements, i un espantós alarit que trencà el sepulcral silenci que regnava en aquell indret infecte, els indicava que eren davant la porta on vivia confinat el minotaure. Al costat hi havia una porta des d’on sortien plors i laments desesperats. Eren els catorze xicots i xicotes que anaven a ser devorats pel minotaure.
-Hem arribat. Teseu, que els déus et siguen propicis. Jo me n’he d’anar. T’esperaré a la porta com havíem dit.
-Ves, Ariadna- digué Teseu al temps que desembeinava la seua lluenta espasa i la brandava al fosc aire del laberint-.
Quan la filla del rei Minos se’n va anar, Teseu obrí la porta amb resolució. I davant d’ell aparegué l’horrible minotaure. Una dèbil llum procedent d’una torxa que hi havia en una paret, amb prou feina, enllumenava l’habitació on era el minotaure.   
D’entre la penombra aparegué una ciclòpia forma amb una vaga aparença humana. Aquell animalot feia gairebé tres metres d’alçada. Tenia un cap amb dues banyes esmoladíssimes i una boca que semblava més la d’un llop que la d’un bou. Era pelut com una mala cosa. Només veure Teseu es plantà i es quedà mirant tot sorprès l’intrús. El minotaure va comprendre de seguida que no era cap esclau que venia a portar-li menjar. Fóra qui fóra pagaria cara la seua intrepidesa, pensà el monstre mentre obria els seus borralluts i fornits braços i avançava cap a Teseu.
Teseu es posà en guàrdia. El monstre acceptà la contesa amb plena confiança amb la seua descomunal força i els seus afilats ullals. Aleshores el minotaure pegà un crit esgarrifós i començà a arrimar-se amb els braços alçats i la boca oberta fins el gargamell. El seu alè era fètid. Repugnant...
El príncep atenenc no ho dubtà. S’encomanà al seu pare, el déu Posidó, i es llançà cap al minotaure amb la seua espasa. I es llançà amb tanta ventura que encertà a clavar-li-la gola endins.
El desafortunat minotaure no tingué cap opció. Caigué mort al terra mentre un udol tristíssim es perdia per a sempre enmig de les parets del malaurat laberint...
Teseu havia matat el minotaure. Havia complit la seua missió. Ara havia d’escapar d’allí. Primerament se n’anà a la porta que donava a l’habitació on eren els seus compatriotes i els alliberà. A tot això Teseu portava a la seua mà el fil de llana.
-Com eixirem d’ací valerós Teseu?- li preguntaren els estorats xiquets i xiquetes.
-Ben fàcil- contestà el príncep atenenc mostrant el fil de llana- no tenim més seguir aquest fil.
 I així feren. Després de moltes i moltes revoltes sense amollar el fil, van abastir una llum vacil·lant. Era l’eixida. La torxa d’Ariadna els indicava on havien d’anar.
-Teseu! Ets viu! I la teua espasa està tacada de sang fresca! Has matat el minotaure!
-Sí, Ariadna. La meua comesa, gràcies a les teues argúcies ha estat un èxit total. I tal com t’he promés, et vindràs amb nosaltres. Embarcarem en la foscor de la nit amb el vaixell que tinc atracat al moll i ens n’anirem rumb a Atenes.
-Sí, Teseu, sí... anem-hi; la negra nit serà la nostra aliada.



La nau de les negres veles fica rumb cap Atenes

La lluna encara era al bell mig del cel quan les negres veles de l’embarcació de Teseu, empentades per una tèbia marinada, van dreçar la nau fora del port de l’illa de Creta cap a mar oberta.
Però abans, l’astut Teseu va manar foradar tots els vaixells que eren al port cretenc. I tots feren cap al fons de les aigües del port. Així s’assegurà la impossibilitat de ser perseguits pel rei Minos.
Una vegada en alta mar Teseu i Ariadna se n’anaren a dormir, i com bons amants, s’amaren... i després es quedaren dolçament adormidets.

Dinoís se li apareix Teseu en un somni revelador

Teseu tingué un somni revelador. Se li aparegué el déu Dionís (el Baco romà) déu del vi i del teatre, i li advertí molt seriós que aquella xica li portaria desgràcies. Calia desfer-se d’ella. Una mortal que ha fet servir el vi per a trair son pare no es digna de la gràcia del déu del vi. Ariadna no serà mai una bona influència per al príncep d’Atenes... i Baco desaparegué de sobte.
Unes pessigolles a la galta despertaren Teseu. Era la seua amada Ariadna.
Mentre tots dos quedaren fosos amb un apassionat petó, el sol trencà la nit eixint de les entranyes de la mar.
Teseu i Ariadna, recolzats en l’orla de l’embarcació, només tenien ulls per a ells dos. Ni se n’adonaren de la blava mar, que era blava a més no poder. Ni de la blavor celeste del cel net de núvols com poques vegades s’ha vist. Ni tan sols feren cas del crits de les lleugeres gavines que suraven en l’aire temperat d’aquell venturós matí.
Però Teseu no pogué evitar recordar el somni que havia tingut la passada nit. I en la seua ment es dibuixaren tenebroses intencions. I com si el destí corroborés les fosques intencions del príncep, la mar, de sobte es tornà tèrbola, el cel s’omplí de núvols negres com el carbó i pesats com el plom, i les aigües marines començaren a agitar-se com si foren remenades per un misteriós i colossal animal marí. Les gegantines ones sacsejaven la nau d’un costat a l’altre. La mar passava per damunt de la coberta del vaixell. Tota la tripulació hagué d’amagar-se a la bodega. La nau anava a la deriva, a la voluntat dels déus...
Però aquell infernal temporal, tan de sobte com aplegà, se n’anà.
Ningú, tret de Teseu, va comprendre res.
Però Teseu ho tenia clar. Això va ser una prova definitiva de les veritables advertències del déu del vi. I des d’aquell moment ho tingué clar...

L’illa de Naxos

La calma tornà a regnar en la mar.
La barca atenenca ara caminava cabotejant harmoniosament entre les blanes ones. I a una de tantes, la nau de les negres veles s’acostà a una illa que hi havia enmig la mar. Era l’illa de Naxos.
El príncep d’Atenes va trobar l’ocasió de rematar la seua faena.
-Vull que fondegem en aquesta illa- manà Teseu.
La tripulació li va fer cas immediatament.
-Només Ariadna i jo desembarcarem en l’illa. Vosaltres us quedareu en la nau. M’abelleix passar la nit en aquesta illa amb la meua amada.
Ariadna es quedà mirant-lo encisada.
Fondejaren el vaixell a la platja quan ja el sol donava signes de feblesa vora el llunyà i inaccessible horitzó.
Baixaren a l’arenosa costa de l’illa i buscaren un lloc on passar la fresca nit.
Sota un arbre immens d’exuberants fulles s’adormiren plàcidament els dos fugissers viatgers.
Els primers raigs del nou dia despertaren Teseu.
La primera cosa que li va vindre al cap va ser mirar on era Ariadna. Ariadna estava dormint al seu costat, i res no indicava que el seu son anés a interrompre’s.
El príncep d’Atenes, gloriós vencedor del minotaure, apartà la vista d’Ariadna i la ficà endins de la mar, cap al vaixell que els esperava.
Tornà a mirar a Ariadna. Estava dormint com un angelet.
Amb cautela felina el príncep d’Atenes es bellugà entre la sorra humida i fresca sense fer cap mena de soroll. I en un tres i no res ja hi era a bord de la nau de negres veles.
Ariadna seguia plàcidament dormint...
Ningú de la tripulació s’atreví a preguntar res sobre el que havia passat amb Ariadna. I com si la cosa no anara amb ells, els mariners enfilaren la nau proa a Atenes.
Teseu es quedà mirant cap a l’illa de Naxos. I va creure veure la silueta d’Ariadna a la vora de la platja agitant desesperadament els braços enlaire. I estava segur que va escoltar el seu nom en l’aire marí una i una altra vegada perdre’s entre l’escuma de les ones riberenques...
Però la decisió ja era ferma. Pensada i ben pensada. I la barca ben prompte s’allunyà de l’illa fins a perdre-la de vista.
Mai més la Història ha donat notícia d’aquella jove que s’enamorà de Teseu. I que fou abandonada cruelment pel seu amant...



La nau de les negres veles arriba al port d’Atenes



A tot això, la nau de les veles negres albirà les fèrtils terres de l’Àtica.
Teseu es va ficar a la proa de la nau i entornà els ulls per veure si son pare era al penya-segat com li havia promès.
I sí, sí que hi era.
L’alegria del fill d’Egeu, el rei d’Atenes, fou immensa.
Només saltaria al moll, li contaria a son pare fil per randa la seua gesta.
Ja eren prop del port. Fins i tot veia la canosa barba de son pare bressada pel vent.
Teseu anava a alçar els braços per saludar son pare, quan de sobte passà una cosa inesperada i fatal que deixà gelats a Teseu i a tots els tripulats.
Egeu, el rei atenenc, es llançà des de dalt del riscs on estava esperant Teseu, i va fer cap a la mar. Ja no tornà a eixir mai més d’allí.
Teseu va sentir com la seua sang es glaçava, i es va girar cap a popa, on era la tripulació per tal de buscar una resposta a tan estranya i mortal actuació de son pare. Però ningú no li va donar resposta. Tots eren tan atabalats i sorpresos com ell. I aleshores alçà la mirada cap al cel i es trobà amb les negres veles que el vent agitava amb força. I de sobte Teseu llança un crit horripilant...
-Les veles!!!! Les veles!!! Canvieu les veles negres per unes blanques...!!!
Però ja era massa tard.
Entraren al port amb la joia i la tristesa mesclades entre el poble atenenc.
El cos del pare de Teseu no aparegué mai. Es pergué entre les aigües d’aquell mar que des d’aquell dia es diu així, mar Egeu.












   



   

sábado, 23 de mayo de 2015

Còmic de la llegenda del Minotaure.

Yolanda Tolosa, una xiqueta de 1er D de l'IES "Violant de Casalduch" de Benicàssim Ha fet aques còmic sobre la llegenda del minotaure que jo els hi vaig explicar. Llegiu-lo, val la pena.












domingo, 23 de febrero de 2014

Viatge a Sagunt

Fa uns dies vam fer un viatge a la "Domus Baebia" en Sagunt. Es tracta d'una aproximació a la vida del antics romans. Vam fer dos tallers: un de mites i un altre de la vida militar. Els xiquets i xiquetes van aprendre moltes coses i, a més s'ho vam passar d'allò més bé. De categoria, doncs.
Ací he fotocopiat la memòria una xiqueta, Celia Domínguez.
Més avall us he posat altres fotos.







jueves, 19 de septiembre de 2013

Comença el curs


Bo, ja ha començat el curs. Ja és hora de ficar-se a treballar.
Sigueu tots i totes benvinguts a l'assignatura de Ciències Socials.
Si voleu dir alguna cosa, si vos pareix bé (o no) allò dels punts i la manera de donar la classe que vos he proposat, podeu fer algun comentari.
De moment aprofite per à dir-vos que aprovar Socials no és difícil. Tot està en fer els deures, escoltar-me i estudiar.
Ànim a tots i totes.

Espere els vostres comentaris.

domingo, 24 de febrero de 2013

12 errores frecuentes en la educación




LOS 12 ERRORES MÁS FRECUENTES EN LA EDUCACIÓN DE LOS HIJOS

1-       Disparidad entre los padres.- Siempre es mejor equivocarse juntos que acertar por separado. Si el niño recibe mensajes contradictorios de sus padres, si sus progenitores se desautorizan entre ellos, no sabe a quién hacer caso y se siente perdido, sin referencias claras.
2-       Sobreproteger.-Los padres asumen muchas tareas de los hijos, estudian con ellos, les disculpan ante el profesor, les dicen constantemente lo que deben hacer, les evitan disgustos… Esta sobreprotección resulta muy perniciosa porque hace ciudadanos dependientes y a veces muy tiránicos, porque crecen pensando que el mundo gira a su alrededor, que son los reyes de la casa, no uno más de la familia. Esto provoca personas inseguras, incapaces de tomar una decisión por ellas mismas
3-       Transmitir desprecio.- Frases como “ya sabía que lo ibas a romper”, “siempre me defraudas” “no vales para nada” resultan muy dañinas para sus hijos. No hay que faltar al respeto a sus hijos ni ponerse a su altura cuando se enfadan. “si él no me habla, yo tampoco le hablo” Hay qu estar por encima de ellos y no comportarse como un crío.
4-       Falta de continuidad.- Algunos padres permiten una conducta o no según su estado de ánimo.
5-       Castigar mal.- Poner sanciones desproporcionadas o sin lógica, imponer castigos imposibles, hacer promesas inalcanzables, son errores muy comunes a la hora de educar. Es mejor ser moderado en el castigo y llevarlo a la práctica.
6-       Prometer y no cumplir.- Es cuando a un chaval se le promete que le van a comprar una moto si saca buenas notas, y después lo aprueba todo con notables y algún sobresaliente, y no le compran la moto porque buenas notas es sacar de todo sobresalientes, o porque se ha peleado con su hermano. Entonces el niño se frustra y deja de trabajar. Pero la cosa se complica cuando después, en un momento de arrepentimiento se le compra la moto. Sin haber cumplido el reto propuesto.
7-       Comparar entre hermanos.- Cada hijo es diferente. Cada hijo requiere, pues, una educación diferente. Las comparaciones continuadas entre hermanos suscitan celos, envidias y dañan.
8-       No poner límites.- En la infancia se van trampeando los problemas y no se les pone normas. Y cuando llegan a la adolescencia empiezan a llenarles de normas y límites, que antes nunca habían tenido. Los límites se han de poner desde un principio.
9-       Ser amigos de los hijos.- Los psicólogos advierten que los padres son la figura de autoridad para el hijo y es un error tratar de ser amigos suyos en lugar de ejercer de padres. Hay cosas que no se pueden negociar democráticamente.
10-    Malos ejemplos.- Los padres no pueden pedir al hijo que se controle o que no pegue si lo que transmiten es que de vez en cuando a ellos “se les cruzan los cables”, insultan al del coche de al lado, o están siempre criticando.
11-    Negatividad.- Cuando los padres son muy depresivos o negativos y los hijos crecen oyendo todo el día críticas sobre los demás y escuchando que no hay que fiarse de nadie, “eso repercute en su carácter; que acaba siendo despótico, lastimero, paranoico u ofensivo”
12-    Hacerlos mayores antes de tiempo.- Se detecta en la forma de vestirlos, en dejarles ponerse un piercing o adoptar comportamientos de adulto desde muy pequeños, en encontrar divertido que tengan un novio, o permitir que vengan a casa a horas intempestivas. Es un contrasentido que un chaval al que se deja salir de noche, se le prepare el desayuno y se le tramite la matrícula del instituto. “Por un lado les hacemos mayores, y por otro no les dejamos crecer, no les damos responsabilidades propias de su edad”.