DESCOBRIMENTS DE LA PREHISTÒRIA (I)

Útils de pedra 2.600.000 a.C

El primer gran descobriment de l´ésser humà va ser la fabricació d’eines.

Aquesta característica, la d’elaborar ferramentes, és el que ens diferencia de la resta d’essers vius.

I això va passar fa molts anys. Va ser l’australopitec, que va aparèixer fa 5 milions d’anys i es va extingir gairebé quatre milions d’anys després, qui va fer la més primitiva ferramenta del món fa 2.600.000 anys a. C. Es tractava d’uns còdols toscament tallats, la utilitat dels quals no sabem ben bé quina era, però sense cap mena de dubte estem davant d’un utensili elaborat per un ésser humà.

Ja més tard, fa uns 1.900.000 anys l’homo habilis (2,5 – 1,600.000 anys) es va adonar que percudint una pedra amb una altra es podia donar la forma d’una mena de ganivet. Estem parlant del bifaç, que és una pedra acabada en punta i treballada per les dues cares. El bifaç tot plegat es pot considerar com un ganivet de pedra, doncs servia per a les mateixes coses que els ganivets que coneixem hui en dia.

bifaç

Diuen els prehistoriadors que l’invent d’aquest ganivet de pedra va canviar la vida de l’ésser humà d’aleshores.

Els humans no tenen, mai han tingut, claus com els felins i els cànids per a esgarrar les presses que cacen.

L’ésser humà, si per casualitat matava posem per cas, un conill d’una pedrada, la feina era seua per a menjar-se’l. A veure, ara, en l’actualitat, qui és capaç de menjar-se un conill sense fer ús de cap ganivet. Amb les mans no es prou, i les dents nostres no estan dissenyades per a aquestes tasques. Total, que no podríem ni arrencar-li la pell. I això és el que passava en aquells anys.

Però aquells primitius éssers humans, que per naturalesa eren omnívors, no tenien prou en menjar nomes fruites i vegetals que recol·lectaven. La carn també els agradava. La car crua, clar, perquè el foc encara no s’havia descobert. I llavors, el que feien era anar darrere dels animals depredadors, i com si foren voltors, emportar-se a la seua cova les restes de carn que s’havien deixat els animals caçadors.

Imagineu-vos a un australopitec, tot content, que s’ha fet amb un tros de fèmur encara sanguinolent d’una cabreta que han matat uns llops, i que, ja farts, se l’han deixada allí enmig de les herbes; segur que no desaprofitaria l’ocasió per a donar-li unes quantes suculentes llepadetes i pot ser que rossegara una mica, tan gratuïta pitança, abans de oferir-li-ho a la resta de la seua horda.

Aquells ancestrals éssers humans eren carronyers.

Doncs bé, a partir d’aquest prodigiós invent, el bifaç, es van fer caçadors. Així de clar i net. I és que amb el bifaç a la mà, ja no calia emprar els ullals afilats de les feres, ara l’ésser humà disposava a la seua mà d’uns claus artificials que eren tan esmolats com els dels animals depredadors.

Ben pensat, l’ésser humà va nàixer ben despullat. Ni tenia pèls, ni urpes, ni dents afilades. L’ésser humà no va ser concebut per a caçar, això està clar. Aquestes mancances de naixement però, les va anar resolvent a mesura que el seu cervell li aportava solucions. La primera de totes va ser aquesta, el bifaç.




Llances paleolítiques

Més tard, l’ésser humà, que no ha parat mai de barrinar coses, va comprendre que si nuava un d’aquests bifaços a l’extrem d’una branca d’arbre, tenia la possibilitat d’atacar a un animal des de més lluny, i a més, també podia llençar-lo. Acabava d’inventar una nova eina: la llança.