Mitología griega

Cronos devorando a sus hijos. (Cuadro de F. Goya)

En el principio del mundo reinaba el Caos.El Caos era una masa sin forma donde todos los elementos yacían en confusión: el Sol no esparcía su luz, la tierra no estaba suspendida en el espacio, el mar carecía de riberas. El frío y el calor, la sequía y la humedad, los cuerpos pesados y los cuerpos ligeros se confundían y chocaban continuamente, hasta que un dios, para poner fin a tan prolongada lucha, separó el cielo de la tierra, la tierra de las aguas y el aire más puro del aire más denso.

Del Caos se engendró el infierno y la noche, y éstos alumbraron a Eros (dios del amor humano) que fue quien engendró la luz y el día y, de ahí nació el Cosmos.

El Cosmos plasmó el globo terráqueo, formó las fuentes, los estanques, los lagos y los ríos; ordenó a los campos que se dilataran, a los árboles que se cubrieran de hojas, a las montañas que levantaran sus cimas y que entre unas y otras se abrienran los valles. Los astros brillaron en el firmamento, los peces surcaron las aguas, los cuadrúpedos habitaron la tierra, y los pájaros, volando por los aires, iniciaron sus armonios trinos. Así fue creado el universo y los dioses velaron por su conservación.

Del Cosmos nació de una forma espontánea la Tierra (gea) y el Cielo (Urano), estos son pues los padres de todos los dioses.

Genealogía de los dioses

Urano y Gea se juntaron y de ahí nacieron los Hecatónquiros (monstruos de 100 brazos) Cronos (que era un titán y es el dios del tiempo) Rea, tres cíclopes, y seis titanes.

La primera generación de dioses

La fortaleza de los titanes provocaba el recelo de su padre (Urano) que temía que le pudiera arrebatar el poder, así que según nacían los hijos de Urano y Gea, Urano los obligaba a vivir en el interior de su madre (La Tierra). Gea (La Tierra) no quiso seguir así y pidió ayuda a sus hijos. Cronos se comprometió a cortarle el miembro viril y así demostraría su poder sobre su padre y dejaría salir a sus hermanos del interior. Cogió una guadaña y con ella le cortó el miembro viril de Urano, el cual así aceptó el poder de su hijo Cronos. Entonces de la sangre derramada Gea fue fecundada. De ahí nacieron los gigantes, las furias vengativas, que persiguen a los criminales, y las ninfas, que son diosas protectoras de las muchachas y los dioses cuando son pequeños.

Cronos lanzó el miembro viril al mar, y al caer levantó un montón de espuma y de esa espuma nació Afrodita, la diosa del amor y del placer.

La segunda generación de dioses

Cronos venció pues a su padre, Urano, y después se unió a su hermana Rea.

Como Cronos (el Saturno romano) había aprendido bien la lección (que un hijo puede destronar a un padre) no se le ocurrió otra cosa que devorar a sus hijos según iban naciendo.

Su hermana y esposa, Rea, estando embarazada de Zeus, quiso salvar a su hijo, y para ello lo que hizo fue irse a parirlo a escondidas a la isla de Creta.

Cuando nació Zeus, su madre se lo entregó a las ninfas para que lo cuidaran. Las cabras Amaltea y Cornucopia le amamantaron y cuando Zeus fue mayor, en agradecimiento, del cuerno de Cornucopia hizo que saliera toda la abundancia (el cuerno de la abundancia)

Entonces, Rea, para que Cronos siguiera devorando a sus hijos, le dio una piedra envuelta en un pañal, y él se lo tragó como su fuera un hijo recién nacido.

Entonces Zeus, decidió vengarse de su padre y le dio un brebaje que una bruja le había facilitado y engañado, Cronos se lo tomó. El brebaje le obligó a vomitar, primero la piedra y luego a los hijos que se había comido y que aún seguían vivos en el estómago.

Salidos ya del estómago de su padre, estos cinco hermanos de Zeus le ayudaron a luchar contra su padre, Cronos, y los hermanos de éste, los titanes. Zeus les venció. Y como castigo, al titán mayor, Atlas, le castigó a sostener el cielo (el mundo) sobre sus hombros.

Una vez terminada la lucha y aclamado Zeus como padre de todos los dioses, se repartieron el mundo entre los dioses masculinos. Y vivieron comos dioses en la residencia que tenían en el monte más alto de Grecia, El Olimpo, que es el monte más alto de Grecia.

Cultura cretense o minoica

En la imagen de la izquierda el "emblema del rey Minos" en Cnosos. En la foto de abajo "la gran sala del sacerdote" del palacio de Cnosos.

El toro era un animal sagrado en Creta: La leyenda del minotauro es un buen ejemplo de ello. Esta cabeza de toro con los cuernos de oro fue hallado en el palacio de Cnosos y servía para las ceremonias religiosas.

Plano del palacio de Consos

Fresco de los delfines en la "sala del baño" del palacio de Cnosos

La cultura cretense o minoica, que es contemporánea de la micénica, recibe este doble nombre, por una parte (cretense) porque tuvo lugar en la isla de Creta; y por otra parte (minoica) porque el rey más importante de Creta, o la más importante dinastía, fue Minos.

Hay que apuntar que la cultura cretense es extremadamente original y atractiva, pero se conoce más bien poco de ella. Sólamente sabemos de ella algunos aspectos y ni un sólo nombre de rey (Minos puede ser tanto un título como el nombre de una dinastía) ni un solo nombre de persona: Es imposible conocer el régimen político, la sociedad, las creencias religiosas.

El marco cronológico e histórico

A principio del segundo milenio (entre 2000 y 1700 a. C) encontramos los primeros palacios como el de Cnosos (que es el más importante) el de Fastos y el de Mallia. Hacia el 1700 los palacios fueron incendiados, lo que probablemente se debiera a una invasión de aqueos llegados desde el Peloponeso.

Poco después los palacios se reconstruyen sobre planos más amplios, y en adelante el palacio de Cnosos es el más grandioso y esplendoroso de Creta.

Entre el 1700 y el 1450 tiene lugar el auge de la dinastía de los "Minos".

Los datos arqueológicos permiten decir que hay en aquella época auténticas ciudades de artesanos, con callejuelas estrechas.

Hay dos rasgos que hay que señalar de la civilización minoica:

a) Ausencia de todo lo relacionado con la guerra, especialmente murallas y armas

b)Presencia significativa de la mujer frente a una presencia masculina que no se identifica con el prototipo del guerrero.

La leyenda del Minotauro

Parece ser que entre el 1500 y 1450 a.C. la isla de Creta conoce su apogeo bajo un poder fuerte y centralizador. El hecho de que -fuera o no fuera leyenda-, la ciudad de Atenas tenía que ofrecer un tributo a Creta de siete jóvenes de ambos sexos pudiera ser una prueba de ello.

A partir de ahí se elaboró la leyenda del Minotauro. Según esa leyenda, el rey Minos pidió a Poseidón (dios del mar) un toro blanco que luego tenía que sacrificar. Pero Minos no lo quiso sacrificar y el dios Poseidón se vengó haciendo que el toro blanco dejase embarazada a su esposa. Entonces la esposa del rey Minos concibió a un monstruo, el minotauro, que tenía cabeza de toro y cuerpo de hombre. El rey, por vergüenza ocultó al minotauro en un laberinto que ideó Dédalo, y entonces impuso un tributo anual a la ciudad de Atenas que consistía en que ésta tenía que entregar cada año siete chicos y siete chicas vírgenes para que fueran devorados por el monstruo.

El príncipe ateniense Teseo se negó a entregar más jóvenes en sacrificio y arriesgando su vida entró en el laberinto y mató al minotauro. Ello fue posible porque Ariadna, hija del rey Minos, se enamoró de Teseo y quiso irse con él a Atenas, y para eso le hizo prometer a Teseo que si le enseñaba el modo de acabar con el minotauro la llevaría con él. El se lo prometió, y Ariadna le prestó su ayuda. Le indicó el camino para llegar hasta el monstruo a la vez que le dio un ovillo de hilo mediante el cual pudiera guiar sus pasos por los oscuros corredores de aquel laberinto. Una vez muerto el monstruo, Teseo halló fácilmente su camino de salida gracias al hilo de Ariadna.

Teseo, tal como había prometido, se llevó a Ariadana consigo, pero cuando llegaron a la isla de Naxos, quiso Teseo detenerse a descansar en dicha isla y aprovechando el momento en que Ariadna estaba dormida, se hizo a la mar y la abandonó.

La civilización, la religión y las artes

Poseemos más información sobre los príncipes y los ricos que sobre los humildes, aunque los vasos y cálices representan escenas de la vida rural. Los palacios e incluso las viviendas atestiguan una búsqueda asombrosa dels bienestar.

No sabemos nada del pensamiento cretense y muchas de las manifestaciones colectivas, conocidas a través de los frescos o de las estatuillas, pueden haber tenido una significación religiosa: cortejos o procesiones, paseos en carro, juegos de tauromaquia, sin muerte final del animal, en los que incluso figuran mujeres acróbatas. La religión está dominada por un principio femenino de fecundidad.

Por lo que respecta al arte, ante la desaparición de la arquitectura, de la que sólo queda el magnífico palacio laberíntico de Cnosos, nos quedan sobre todo los frescos, los relieves pintados, las estatuillas de metal o de marfil, los vasos decorados con relieves y la cerámica.

Fotos de Grecia

Pórtico con las korés (cariátides) en el templo del Erecteion
El Partenon tal como debió ser en su época de máximo esplendor (siglo V a. C)
Dos imágenes del Partenón

A la derecha "El Auriga" de Delfos. Abajo, la esfinge de los naxios (los habitantes de la isla de Naxos). Esto es una ofrenda, o exvoto, que se regalaba como prueba de agradecimiento. Esta esfinge se halló en Delfos.

Templo de Apolo en el Oráculo de Delfos

Santuario de la Pronaia en el Oráculo de Delfos

Teatro de Epidauro




Fachada del llamado "Tesoro de Atreo" y también "Tumba de Agamenón". Fue construído por la misma época que "La puerta de los leones", hacia 1250 a. C)

Puerta de los leones

Plano de Micenas.

Imágenes de las ruinas de Micenas

La Guerra de los Cien Años

Encuentro de Wat Tyler y Jhon Ball. En el reinado de Ricardo II se produjo en Inglaterra una revolución, quizá más importante que la de la Jaquerie en Francia.

Francia en el siglo XIV y el principio de la Guerra de los Cien Años

En 1337 comenzó entre Francia e Inglaterra una larga guerra, que se prolongó, con interrupciones, hasta 1453 y recibió el nombre de guerra de los Cien Años.

Los reyes de Francia trataban de apoderarse de Flandes, pero los ingleses no lo consintieron porque las ciudades de la región de Flandes comerciaban con los señores feudales ingleses y el rey de Inglaterra, y si caía en poder de Francia se acabaría dicho comercio. Total, que Inglaterra declaró la guerra a Francia.

Las victorias de los ingleses.- En el año 1346 los ingleses derrotaron a los franceses en la batalla de Crecy. El éxito de este triunfo fue que los ingleses disponían de arquero que utilzaban el arco grande recién inventado, pues sus flechas alcanzaban hasta los 350 metros de distancia. Los franceses en esta batalla perdieron 1.500 caballeros, mientras que los ingleses sólo tuvieron 40 bajas. Una derrota más aplastante aún fue la que sufrieron los franceses en Poitiers (1356) donde numerosos caballeros franceses fueron muertos o hechos prisioneros en esta batalla

En la miniatua de arriba (un cuadro de pequeñas dimensiones) se aprecia la muerte del Duque de Orleans a manos de los partidarios de Juan Sin Miedo, duque de Borgoña. La locura del rey Carlos VI contribuyó a que los diversos bandos que luchaban en Francia se fueran centrando alrededor de dos personalidades: Lúís de Orleans y el duque de Borgoña Felipe el Atrevido a quien sucede su hijo Juan sin Miedo












Toma de Ruan por los ingleses que ya utilizaban cañones

Juana de Arco

Miniatura que representa el sitio de Orleans por las fuerzas inglesas. Tras resistir durante dos años las acometidas inglesas (fijaos que ya los ingleses utilizan armas de fuego, las primeras) Juana de Arco logró entrar en la ciudad con refuerzos y diez días después los ingleses son vencidos y abandonaron el sitio de la ciudad.

Convocatoria de los Estados Generales.- Los desastres militares provocaron en Francia la oposición unánime contra el gobierno del rey francés. El rey Juan II el Bueno fue tomado prisionero por los ingleses en Poitiers y fue sustituído por su hijo Carlos, quien, para obtener los medios con que poder proseguir la guerra, tuvo que convocar los Estados Generales (asamblea en la que había representantes de los tres estamentos, nobleza, clero y labradores, artesanos y pequeños comerciantes; estos últimos, los labradores, artesanos y comerciantes, eran conocidos como el "tercer estado", o "estado llano", que como sabéis formaban parte de los no privilegiados, porque erasn los únicos que pagaban impuestos). En esta reunión se exigió que todo lo relacionado con la defensa del Estado se investigara pues había sospechas de abusos y malversaciones de fondos, el rey Carlos VI a quien llamaban "El loco", porque parece ser que estaba loco de verdad, no vio otra salida que disolver la asamblea. Más tarde la volvió a convocar y en ella se otorgó a los Estados Generales todo el poder . El rey Carlos la verdad es que disimuló sus intenciones, porque lo que hizo fue esperar una nueva ocasión para reforzar su poder y quitar la influencia de los Estados Generales.

Lucha entre Carlos y los Estados Generales

La nobleza y el clero (los privilegiados) no veían con buenos ojos la importancia que en aquella reunión de los Estados Generales había adquirido el "tercer estado", cuya mayoría estaba formada por comerciantes (burguesía). Carlos, viendo que contaba con el apoyo de los privilegiados quiso restablecer el anterior orden administrativo y no hacer caso a lo que se decidió en la asamblea de los Estados Generales. Pero entonces se produjo una sublevación (1358) y muchos ciudadanos armados invadieron el palacio del rey Carlos y asesinaron en su presencia a dos de sus cortesanos. El rey se salvó porque uno de los sublevados, Esteban Marcel, salió en su defensa y le puso en la cabeza un sombrero que lucía los colores que llevaban los sublevados: azul u rojo. Entonces Carlos huyó a las provincias y reunió en torno suyo a los nobles para marchar sobre París. Los sublevados, al mando de Esteban Marcel, iniciaron su defensa.

La jaquerie.- Al mismo tiempo estalló en el Norte de Francia una sublevación campesina contra los impuestos extraordinarios que les hacían pagar los señores feudales y contra las ruinosas consecuencias de la guerra contra Inglaterra. Los campesinos franceses frecuentemente eran saqueados por los soldados enemigos (los ingleses), así como por los propios soldados franceses. Los señores feudales no sólo no defendían a los campesinos sino que aceleraban su ruina con nuevas contribuciones para la guerra. Al final los campesinos se subleraron. Esto ocurrió el 28 de mayo de 1358, y esta sublevación es conocida con el nombre de Jaquería derivado del de Jacques Bonhome) Jacobo el Simple, apodo que le pusieron los nobles a los campesinos. La finalidad de esta sublevación de campesinos a la que enseguida se adhirieron los artesanos era acabar con todos los nobles. Como jefe de la sublevación fue elegido Guillermo Caillet. Los nobles fueron atacados por sorpresa y los campesinos destruyeron muchos castillos y mataron a multitud de nobles. Pero después se organizaron y sofocaron la sublevación. Las luchas duraron dos semanas, Guillermo Caillet fue apresado por traición y los nobles antes de matarlo le colocaron una corona de hierro ardiente sobre su cabeza para reirse de este "rey campesino". La represión de los nobles fue brutal, pues mataron a más de 20.000 campesinos. El rey Carlos ocupó París con su ejército y se acabó así la sublevación conocida como Jaquerie.

Continuación de la guerra con Inglaterra.- La nobleza atemorizada por la Jaqueria, apoyaba plenamente al rey y le ayudó a afianzar su poder. El rey preparó un gran ejército formado en su mayoría por mercenarios (soldados profesionales que luchaban al lado de quien mejor les pagaba) porque los caballeros franceses habían mostrado una gran debilidad en las dos batallas que perdieron contra los ingleses (Crecy y Poitiers). Enseguida los franceses atacaron a los ingleses y recuperaron algunas provincias que habían perdido. También construyeron una importante flota y atacaron las costas de Inglaterra.

Los ingleses a pesar de algunas derrotas se rehicieron e iniciaron una ofensiva que les llevó hasta París. Entonces el rey de Inglaterra se proclamó rey de Francia. Los franceses empezaron una guerra de guerrillas y trataban de echarlos de Francia. Los ingleses habían sitiado Orleans y esto era un grave peligro para los franceses porque si conseguían tomarla, les dejaría el camino libre para conquistar todo el sur de Francia.

Juana de Arco.- Juana de Arco era una muchacha campesina llamada Jeanne Darc (1412-1431), cuyo nombre se ha traducido al castellano incorrectamente por Juana de Arco, que se proclamó enviada de Dios. Y eso fue todo lo que se precisó para devolver la moral a los franceses y para desmoralizar a los ingleses. Con 17 años logró ponerse al frente de un ejército y vencer a los ingleses, que se vieron obligados a abandonar el sitio de Orleans. Juana de Arco no sólo animaba a los soldados sino que ella misma tomaba las armas y participaba directamente en las batalla. La insólita influencia que ejercía esta doncella en las tropas francesas hizo que la nobleza sintiera envidia y planearon deshacerse de ella. En una ocasión le tendieron una emboscada unos franceses pagados por los nobles y la prendieron. La vendieron a los ingleses y estos tras acusarla de brujería y condenarla, la quemaron.

Fin de la Guerra de los Cien Años.- Después del desastre de Orleans los ingleses fueron perdiendo poco a poco la mayor parte del territorio que habían conquistado en Francia, y no tardaron en ser expulsados de París. Finalmente en e 1453 se firma la paz. Los ingleses perdieron casi todos los dominios en Francia, solamente se quedaron con la ciudad de Calai. El éxito de los franceses afianzó el poder de los reyes en Francia y se llevó a cabo una unificación política en Francia pues el poder del rey se hizo mucho más poderoso que el de los señores feudales.

Treball de Grècia

Aquest és un treball per als alumnes de 1er C. Me l'heu d'entregar el divendres, 1 de febrer. No vos encanteu i ja podeu començar a fer-lo. Les coses que no entengueu me les podeu preguntar a mi. No ho deixeu per al final perquè el treball aquest és un treball llarg (unes 50 pàgines) i difícil, però si vos ho agafeu amb tranquil·litat i (sobre tot) amb ganes, fareu un bon treball. ¡Ànim a tots i totes!

A continuació ficaré tots els punts i capítols de què vull que conste el treball. No val ni a ficar-ne més ni menys.

Portada (És el primer contacte que té el lector amb el treball. Per tant ha de ser atractiu. És convenient que hi figure una o vàries il·lustracions; i també ha de constar-hi el nom del treball amb lletres ben visibles, i el nom i el curs de l’autor/a)
Índex. (S’han de ficar tots els apartats i subapartats del treball i en quina pàgina es troben)
Introducció (Explicar un poc de què va el treball, com l’has fet, i en el cas del present treball, explicar la importància que té la Història de Grècia sobre la cultura europea. Això no ha d’ocupar més de dos fulls.)

INTRODUCCIÓ (Ací has d'explicar un poc de què va el treball, com l'has fet, i en el cas del present

treball, explicar la importància que té la Història de Grècia sobre la cultura europea. Això ha d'ocupar un full)

CAPÍTOL I
El medi natural. (Un mapa de la Grècia antiga amb aquests noms: Atenes, Esparta, Micenes, Delfos, Corint, Cnosos, Halicarnàs, Milet, Efes, Troia, Rodes, Delos, Samotràcia, Mikonos)

CAPÍTOL II
L’origen de la civilització grega (Això és el títol del capítol, ací no es fica res).
2.1-Cultura cretenca o minoica
2.2-Cultura micènica

CAPÍTOL III
L'Època Arcaica (Això és el títol, i no es fica res)

3.1-Homero: L’Odissea i la Ilíada
3.2-Les colonitzacions
3.3-Les tiranies

CAPÍTOL IV
L'Època Clàssica (Això és el títol, ací no es fica res)
4.1- Atenes
4.2 -Esparta
4.3- Les guerres mèdiques
4.4- Les guerres del Peloponès

CAPÍTOL V
L'Època Hel·lenística (Això és el títol, ací no es fica re)
5.1- Filip II rei de Macedònia
5.2- Alexandre el Gran

CAPÍTOL VI
Mitologia grega (Això és el títol, i no es fica res)
6.1- Cosmogonia
6.2- Els principals deus i herois

BIBLIOGRAFIA (Ací has de ficar d'on has tret la informació; tant els llibres que has utilitzat, com les pàgines d'Internet que has visitat, o les informacions que t'han facilitat els teus pares o familiars)

TREBALL: L'Europa Feudal

Aquest és un treball que heu de fer tots els alumnes de segon. L´últim dia per a entregar-me'l és el dimecres, 30 de gener. El guió que s'ha de seguir és el que vos fique a continuació. Ànim, i no vos ho deixeu per al final.

L'EUROPA FEUDAL (axò és el títol del treball)

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL I El sistema feudal (d'ací no es fica res, això és només el títol)

1- Què és el feudalisme? Característiques del sistema feudal
2- Classes socials en l´època feudal

CAPÍTOL II Conflictes bèl·lics (això és el títol, i no es fica res)

1- Les croades (això és un títol i no es fica res)
1.1- Causes de les croades
1.2- El Concili de Clermont
1.3- La primera croada
1.4- Les ordres religiosomilitars
1.5- La segona croada
1.6- La tercera croada
1.7- La quarta croada
1.8- La cinquena croada
1.9- La sisena croada
1.10- La setena croada
1.11- La vuitena croada
1.12- Consequències de les croades

2- La Guerra dels Cent Anys (1337-1453) (això és el títol, i no es fica res més)

2.1- Causes de la guerra. Batalla de Crecy y batalla de Poitierss
2.2- Convocatòria dels Estats Generals
2.3- Lluita entre Carles i els Estats Generals
2.4- La Jaquerie
2.5- Nova ofensiva de França contra Anglaterra
2.6- Juana de Arco
2.7- Fi de la Guerra dels Cent Anys

CAPÍTOL III Principals invents i descobriments de l'Edat Mitjana (476-1453)

BIBLIOGRAFIA (Ja sabeu, ací heu de ficar tots els llibres, o pàgines d'internet que heu consultat)

Invents i descobriments de l'Edat Mitjana

En l'Edat Mitjana, que recordem és el llarg període de temps que va de l'any 476 d.C al 1453, ens hem de fer la idea de què pràcticament res era igual al món que nosaltres coneixem ara. Milers de descobriments que avui ens són familiars i centenars d'invents que avui tenim al nostre abast, n'hi havia aleshores. Però tot i que en l'Edat Mitjana no n'hi havia tot això que ara estem pensant (televisió, llum elèctrica, mòvils, internet, cotxes, trens, avions...) quan va començar l'època medieval encara n'hi havia menys, doncs, en el transcurs d'aquesta llarga època, com veurem a continuació, es van anar inventant i descobrint coses, de tal forma que la vida d'una persona de primeries de l'Edat Mitjana (Alta Edat Mitjana) disposava de la meitat d'invents i descobriments que una altra persona que va viure en la segona part de l'Edat Mitjana (Baixa Edat Mitjana).

PRINCIPALS INVENTS I DESCOBRIMENTS

552

La seda

En temps de l'Imperi Romà, la seda aplegava des de la Xina a través de la coneguda ruta de la seda, que recorria tota Àsia. Pensem en els mitjans de comunicació d'aleshores: cavalls i poc més. I pensem en els perills de ser robats que tenia aquella gent per tal d'atravessar tot un continent. El fet és que quan, després d'un temps que podia gairebé ser tot un any sencer (si tot anava bé) els comerciants que venien de la Xina a on havien comprat les teles de seda, feien pagar sumes fabuloses per la seda. Era més cara que el or. Amb això està dit tot. Però com que els nobles d'aquella època eren tots uns pijos, i no volien anar vestits amb teles corrents, sinó amb teles sofisticades i d'una qualitat extraordinària (com, encara avui en dia, és la seda natural) pagaven autèntique "burrades" per un tros de tela de seda. La veritat és que va haver famílies que per culpa d'això se'n van anar a la ruïna. Alguna cosa s'havia de fer. La millor opció era que algú els digués com redimonis feien els xinesos aquella meravillosa tela. No van ser els romans d'Occident, perquè primer es va desfer l'imperi (ja sabeu, els bàrbars) que ho van descobrir. Però l'altra part de l'Imperi (recordeu, Teodosi i la divisió de l'Imperi Romà) l'Imperi Romà d'Orient (més conegut per l'Imperi Bizantí), i amb l'Emperador més famós que tingué, Justinià, va aconseguir fer-se amb la misteriosa fórmula de la confecció de la seda. Va ser un dels primers casos d'espionatge de la Història. Dos monjos bizantins se'n van anar cap a la Xina i fent-se el bobo, una vegada allí, van assabentar-se del secret. Eren uns cucs. Els cucs de seda. De seguida ho van tindre clar. Una nit que van fer veure que s'alçaven a resar es van dirigir cap a on eren les moreres i dins d'unes canyes de bambú en van ficar un bon grapat d'ous de les papallones dels cucs de seda. I Una vegada això se'n van entornar cap a casa. A partir d'aquest any la seda, tot i ser un producte car, ja no era l'animalada que s'havia de pagar per un producte que venia de l'alatra part del món.

700

Porcellana
Cap a l'any 700 a la Xina van aprendre a fer pocellana, que és una espècie de ceràmica molt brillant, gairebé com el vidre, molt dura i blanca, que a més sonva com una campana quan se la colpejava. Quan al poc de temps els comerciants ho portaren a Occident, els nobles es tornaren bojos per aquells plats, i figures tan brillants i se'n gastaven autèntiques fortunes comprant-se'n. A les taules de les cases d'un noble era molt important tenir uns coberts de porcellana. Això era un signe de distinció. En canvi, els plats i els gots de les taules del camperols eren de fusta o de metall.

770

La ferradura

En l'any 600 es va inventat una nova arada "l'arada de vertedera" que tenia una fulla de ferro que es clavava profunda en la terra i remenejava molta terra, però clar, això també necessitava que el cavall tingués més força. I es van posar a pensdar i van intentar les ferradures. Així el cavall podia agafarse, sense esbarar, a la terra.

850

Café

Ja en feia molt de temps que en n'hi havia el costum de ficar a l'aigua algunes fulles de té perquè l'aigua no fera mal gust. I és que hem de pensar que en aquells anys no n'hi havia depiradores, i l'aigua no sempre estava neta. Molta gent el que feia era que no bebia mai aigua sinó crevesa o vi, que feien millor gust. Als musulmans com que no se'ls està permés beure alcohol i per aquells anys encara no coneixien el té, van haver d'invertar-se alguna cosa. Pareix ser que el café es va descobrir a Etipia, a una zona que es coneix amb el nom de Kaffe (d'ací vindrà el nom). Allí el café creixia salvatge. Un pastor de cabres va observar que, un dia, després d'haver pasturat per allí, les cabres estaven totes nervioses i no es podien dormir. Ell va pensar si no seria per haver menjat aquells fruits. Al dia següent ho tornà a probar, i tornà a passar el mateix. Total, que va compendre que aquelles boletes (el fruit del café) eren les que produïen aquella reacció. Probà ell mateix, i funcionà. Més tard, es va millorar el tema tostant el fruit i bollint-lo, però el café ja estava descobert.

900

Collars de cavall

Aquest invent, que com el de la ferradura i el de l'arada "de vertedera" es van inventar a Europa. El collar aquest permitia a l'animal empényer amb força sense fer-se mal, perquè amb aquest collar no li apretava la part baixa del coll

1050

La ballesta

Quanta més força s'aplica a l'hora de tensar un arc major serà la força amb la que eixirà la fletxa. En França es va inventar aquest aparell que consisteix en un dispositiu que permet estirar moltíssim la corda de l'arc sense que aquesta es trenque, perquè la corda era metàl·lica. Clar, això a mà no es pot fer de cap de les maneres. Les fletexes que eixien d'una ballesta abastaven uns 300 metres i eren capaces de travessar una cota de malla. Aquesta pot considerar-se la primera arma manual mecanitzada de la història. Tan mortífera va semblar aquesta arma que va ser considerada en un principi com un "arma de destrucció massiva" i el Papa va intertar prohibir el seu ús, però la veritat és que no va resultar tan mortífera com es pensaven. La principal dificultat de la ballesta era la seua lentitud. Es trigava massa temps en tensar-la amb la maneta i això donava temps a l'enemic en fugir.

1071

Forquilles

Els ganivets i les culleres tenen un origen prehistòric, però les forquilles son relativament moderns. Els nobles bizantins els gastaven, en una època en què, En Europa Occidental, rics i nobles menjaven amb els dits. Una princesa bizantina es va casar amb un noble venecià i se'n va dur cap a Venècia la seua coberteria, i entre els coberts estava la forquilla. Al començament els feia un poc de risa allò de punxar l'aliment, però a la fi, es va acabar per imposar el seu ús.

1180

Molins de vent

Els molins d'aigua i les sènies es coneixien des de feia mols anys, ja des de les primeres civilitzacions. Però, clar, si no n'hi ha aigua, no n'hi ha energia. Va ser un francés qui va pensar d'aprofitar la força del vent i construir el que avui coneixem amb el nom de molí de vent en Europa. Val a dir, però, que ell no ho havia inventat, ell s'ho havia copiat dels àrabs. Va ocórrer que aquest francés se'n va a nar a les croades a Orient Pròxim a lluitar contra els musulmans. I allí en va veure de molins de vent, i en tornar a França en va construir un i després tota Europa ho va copiar.

1185

Bruíxola

N'hi ha un mineral, que es diu magnetita (perquè es va descobrir en una regió que es diu Magnesia, en el segle VI a. J.C) que té la propietat d'atraure a certs metalls. Això seria un iman natural. Més tard es va descobrir que si un tros de ferro es fregava amb la magnetica quedava magnetitzat. Seria aleshores, un iman artificial. I el que és més curiós, si s'imantava una agulla i se li donava voltes, sempre es parava assenyalant la direcció Nord-Sud. Sembla que van ser els xinesos vora el segle II de la nostra era qui es van adonar d'aquesta característica. Els xinesos mai foren uns grans navegants, i per això, no li'n van saber trobar profit a aquest descobriment per a situar-se en la mar. Però els àrabs, quan ho van aprendre sí que van tractar d'aprofitar-lo per a navegar. Van ser una altra vegada els croats els qui s'ho van copiar dels àrabs i van construir un aparell on es marcaven els punts cardinals per a poder-se guiar en la mar. Una bruíxola no és més que una caixa (la paraula bruíxola deriva d'una paraula llatina que vol dir "caixa") on una agulla magnetitzada es col·loca sobre una targeta marcada amb les direccions, i l'agulla es pot moure lliurement al voltant de la targeta.

1228

Carbó

El primer combustible utilitzat per a alimentar el foc, i que encara és molt comú, va ser la llenya. Però la llenya es consumeix amb molta rapidesa i en faria falta moltíssima per a alimentar un foc molt gran. L'ésser humà si trobava carbó l'utilitzava, però no va ser sinó fins el segle XIII que a la Xina es va començar a furgar la terra per trobar mines de carbó. Tot i això, les priemres mines de carbó de què en tenim notícia són d'una ciutat anglesa, Newcastle.

1241

Timó

Per tal de girar els vaixells el que es feia era que algun mariner es posara a popa i amb un rem l'impulsara a una altra part fent més o menys força a un costat o a l'altre. Això suposa un esforç per al timoner que era tan gran quan més gran era el vaixell. Els àrabs van ser els primers en utilitzar un timó i els croats s'ho van copiar i ho van dur a Europa Occidental.

1249

Ulleres

Més que ulleres podríem parlar de cristalls d'augment. Va ser un inglès, Roger Bacon (que amés era filòsof) qui les va inventar, tot i que sembla que a la Xina i a l'Índia, ja per aquell temps n'hi havia d'aparells com el que ell va inventar. Aquestes priemers ulleres només se les ficaven persones nobles, que havien perdut molta vista i això eren una mena de lupa que servia per a que pugueren llegir. No eren ulleres per a veure de lluny, aquest tardarien encare segles en inventar-les. (les primeres s'inventaren en l'any 1451, però no es van perfeccionar fins al segle XIX)

1249

Pólvora

En la Xina ja coneixien la pólvora des de feia segles. Però és possible que foren els mongols els que portaren la fórmula de la pólvora a Occident (proporcions mesurades de salnitre, carbó vegetal i fósforo). Els xinesos la feien explotar ficant-hi la pólvora dins de canyes fofes de bambú i i en xicotets projectils (com si foren coets) que utilitzarven per espantar la cavalleria dels mongols. No eren pròpiament armes.

1291

Espills

Fins aquest any el vidre havia sigut sempre de colors. En Venezia es va desenvolupar per primera vegada un vidre raonablement clar i fins i tot transparent. Aquest vidre incolor feia possible l'espill modern. Fins ara les persones podien mirar-se en l'aigua o en una superfície molt ben polida com el bronze. La veritat és que poques persones coneixien el seu aspecte físic, perque l'aigua rarament s'està queta i el bronze polit era molt car. Si la superfície de cristall es revestia per un costat d'una làmina de metall, el resultat era un espill.

1298

Arcs llargs

L'arc llarg el van inventar els galesos. Tenia més d'1'80 metres l'alçada i disparava fletxes de gairebé un metro de llargària. Un hàbil arquer podia disparar una fletxa fins a 225 metres i fins i tot de 300 metres. L'inconvenient que tenien aquests arcs és que s'havia de fer una força tremenda i per això només ho podien disparar guerrers molt ben entrenats.

1335

Rellotges mecànics

Aquests primers rellotges mecànics es montaven en una torre (la de l'Ajuntament, o l'església). En l'any 1335 es va instal·lar en Milan (Itàlia). Donava l'hora i per primera vegada, els ciutadans podien adonar-se'n de quin hora era escoltant el número de campanades.

1346

Canó

Una vegada els europeus van conèixer la fórmula de la pólvora, es va idear la manera de col·locar-la en un cilindre metàl·lic, i aprofitant-hi la força explosiva de la pólvora, projectar una bola de pedra o de metall. La primera vegada que es va utilitzar aquest primitiu aparell en una batalla va ser en el setge a la ciutat de Metz, en l'any 1324. Però la primera vegada que es va utilitzar en una batalla campal va ser en la batalla de Crécy, a França, el 26 d'agost de 1346.

A més d'aquests descobriments i invents que s'han detallat en va haver d'altres:

La cúpula (537) Cercle Àrtic (870) Islàndia (874) Groenlàndia (982) Vinlàndia (1000) Cometes (1066) Arcbotants (1137) Llunyà Orient (1298) Torn de filar (1298) Àcid sulfúric (1300) Destilació de licors (1300) Illes Canàries (1312) Cuarentena (1403) Oceà Índic (1405) Illes de Madeira (1418) Illes Açores

Característiques geogràfiques d'Amèrica

Amèrica és el segon continent més gran de la Terra. Està situat entre els 82º de latitud nord i els 55º de latitud sud. És a dir, Amèrica va del Cercle Polar Àrtic en el nord, fins a molt prop del Cercle Polar Antàrtic en el seu extrem sud.

Aquesta gran latitud explica l'enorme diversitat de medis naturals que presenta.

Amèrica presenta tres gran unitats geogràfiques:

• Amèrica del Nord



• Amèrica Central

• Amèrica del Sud

Límits:

• Al nord: Oceà Glacial Àrtic

• Al sud: Oceans Atlàntic i Pacífic

• A l'Est: Oceà Atlàntic

• A l'Oest: Oceà Pacífic

EL RELLEU

Amèrica del Nord

• Massissos Antics: Són zones molt erosionades, encara que alguns trams conformen cadenes muntanyoses, com els Apalatxes, situats a l'est, en paral·lel a la costa atlàntica, i que tenen una altitud aproximada de 2.000 metres.


• Planes: Les de més extensió són les que es troben al voltant de la badia de Hudson i les que estan solcades per rius com el Mackencie i el Mississippí.
• Serralades joves: Estan formades per muntanyes d'altitud elevada. Les més importants són: les Muntanyes Rocalloses, Sierra Madre Oriental i Occidental.
• Altiplans: Els més important són: L'Altiplà Central Mexicà i el del Colorado el qual està atravessat pel riu del mateix nom i ha originat un profund canó: El cañón del Colorado.

Amèrica Central

• El relleu és muntanyós i s'hi troben nombrosos volcans.
  

• En la zona insular (les Illes) constituïda per l'arxipièlag de les Antilles en el qual hi ha illes predominantment planes, com Cuba,unes altres amb un relleu muntanyós com La Hispaniola, i algunes d'origen volcànic com Martinica i Guadalupe.

Amèrica del Sud

• Massissos antics: Massís de Guaiana i l'altiplà del Mato Grosso
  

• Planes: Llanos del Orinoco, plana Amazònica, Gran Chaco i La Pampa

• Serralades joves: La Serralada dels Andes amb més de 7.000 Km de longitud. Allí està situat el pic més alt d'Amèrica: l'Aconcagua (6.960 metres)

RIUS I LLACS

RIUS

• Vessant de l'Àrtic: Els rius d'aquest vessant, com el Mackencie, romanen gelats a l'hivern. A la primavera, en produir-se el desglaç, els seus cabals augmenten


• Vessant de l'Atlàntic: Són llargs i molt cabalosos, perquè discorren per zones que plou molt. Els més importants són: Sant Llorenç, Mississippí, Orinoco, Paranà i Amazones.


• Pacífic: Excepte el Colorado, el Yukon i el Columbia, els rius d'aquest vessant són curs, ja que naixen en muntanyes pròximes a la costa.

LLACS

• En el continent americà es troben els llacs més grans del món. A Amèrica del Nord són molt nombrosos: Gran Llac de l'Ós, Gran Llac de l'Esclau i el conjunt dels grans llacs (Superior, Michigan, Erie, Ontario).


• A Amèrica Central es troba el llac Nicaragua


• A Amèrica del Sud el llac Titicaca

LES COSTES AMERICANES

Les costes ÀRTIQUES són molt retallades hi destaca la badia de Hudson

Les costes ATLÀNTIQUES presenten nombrosos entrants i ixents, sobretot a Amèrica del Nord. Cal mencionar el golf de Mèxic, i les penínsules del Labrador, Nova Escòcia i Yucatán

La costa PACÍFICA és més alta i rectilínia. Hi destaquen les penínsules d'Alaska i Califòrnia i el golf de Panamà.

Tècniques d'estudi

Saber estudiar és imprescindible per a poder estudiar.
Una faena feta sense una bona estratègia por resultar esgotadora i inútil.
Per això, ja des d'ara, seria importantíssim que mamprenguérem seriosament allò d'aprendre a estudiar.

Aquestes recomacions són vàlides tant per a 1er com per a 2n d'ESO.
Mireu de llegir-les amb deteniment i procureu acomplir-les.
Si no ho enteneu bé, pregunteu-m'ho i ho explicaré en classe.
No vos desanimeu si en un principi us costa més estudiar. Això no s'aprèn d'avui per a demà. Es un procés llarg. Tingueu paciència.
Aquestes recomanacions em pareixen vàlides tant per a l'alumnat com per als pares, per tal de què els pares puguen controlar si els seus fills estudien amb correcció.

Característiques d'un/a bon/a esdudiant/a

1- Es marca objectius molt clars. És a dir, sap exactament en cada sessió d'estudi quin és el treball que s'ha programat fer. I el fa. Exemple d'uns objectius ben marcats: estudiar tres fulls de Naturals, fer els exercicis de Matemàtiques i el mapa de Socials. Una vegada acabat això ja ha acomplit els objectius. Si els objectius no estan massa clars (o siga si no tenia molt clar si s'havia proposat estudiar un o dos o tres fulls de Naturals), quan acabarà d'estudiar tindrà dubtes de si ha fet tot allò que havia de fer.

2- Sap perfectament quines són les tasques que ha de fer. Encara que semble una tonteria, no ho és. Quan el professor/a està manant feina per a casa, l'alumne/a ha de comprendre a la perfecció, si (posem per cas) el mapa s'ha de pintar de roig, o no cal que es pinte, o si s'ha de pegar a la llibreta o no..., o si s'ha d'estudiar l'apartat que el professor/a ha explicat, o tan sols s'ha de llegir... El que no és pot fer, és aplegar a classe i dir allò de "no sabia que s'havia de completar el mapa amb els rius (per exemple)" Per a evitar això, l'atenció a l'hora de què el professor/a mane la feina, ha d'estar al 100 per 100, aleshores apuntar-ho a la agenda, i si alguna cosa no està clara...doncs ja saps, ho preguntes al professor/a.

3- Programe i distribueix el seu temps per a l'estudi. Aquesta característica no té sentit si no es porta a terme amb antelació. Quan un/a alumne/a sap sense cap dubte què és allò que ha de fer, el que farà a continuació serà marcar-se prioritats. Vull dir, si una de les tasques que té marcades a la agenda és difícil, o llarga, caldrà programar-se més temps (o més dies). El que no es pot fer, és seure's a la taula el dia abans d'entregar la tasca i aleshores descobrir que allò que havia manat el professor/a és llarguíssim (i molt difícil), i no es por fer en la mitja hora que tu t'havies programat (evidenment, aquest/a alumne/a, no s'ho havia programamt bé ni de bon tros). El que hauria d'haver fet, és, després de manar la tasca, en aplegar a casa, i veure que n'hi ha una faena llarga que fer, aleshores, s'ho programe i en tres o quatre dies, o els que facen falta o fa. ¿val?. Aquest és un del defectes que més detecte en l'alumat (encara que, n'hi ha excepcions)

4- No ajorna mai (o gairebé mai) l'estudi. Ací valdria aplicar aquella dita castellana de "no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy". Crec que no val la pena fer cap comentari al respecte. La cosa està ben clara, ¿no?. El que hages de fer, quan abans estiga fet millor. Per això, si hem començat amb una dita castellana, acabarem amb una dita valenciana: "faena feta fa goig". ¿o no?

5- Llig amb velocitat i comprensió altes. Bé, això de llegir ràpid i comprenent el que es llig no es pot aconseguir d'un dia per a un altre, cal fer moltes pràctiques i llegir molt. I sempre mirant de veure si allò que estem llegim ho anem comprenen. Si no, ho tornem a llegir. Encara que la velocitat lectora no siga alta, és preferible anar a poc a poc (al principi, després u s'acostuma i sense voler llig més a pressa) i no deixar passar ni un rengló sense saber (lectura comprensiva) què és allò que ha llegit.

6- Estudia amb atenció i concentració, sense a penes distraure's. El bon estudiant/a quan està davant del llibre no perd el temps. És a dir, està estudiant. No val allò de passar-se les hores enmig dels llibres i llibretes i dirigir la seua atenció cap a altres coses que està pensant que no vénen al cas, o està pendent d'altres coses que encara vénen menys al cas (ja sabeu, mòbil, internent, televisió...) Per a això (per a estudiar amb atenció i concentració) fa falta (si no tens una facilitat natural per a concentrar-te, que n'hi ha gent que sí que ho té) practicar exercicis de concentració. Val més un hora concentrat en l'estudi que tres, amb l'atencio que va i ve.

7- Repassa els continguts i els conceptes que ja ha aprés. El repàs és un costum d'allò més bo. Per molts motius: un seria per veure de reforçar aquelles coses que potser en una primera sessió d'estudi no quedaren massa clares, i un altre (i importantíssim) perquè, si ja t'ho havies estudiat bé, amb el repàs ho memoritzaràs amb fermesa i després serà molt senzill recordar-ho. I no passarà allò que de vegades passa en els exàmens que sí que ho saps, però no te'n recordes bé.

8- Segueix al peu de la lletra les instruccions del professor/a. Em sembla que ací no cal afegir molt. Ja sé que moltes voltes el professorat és com és i et venen ganes d'enviar-lo/a a "a fer l'auela..." però aquest no és el camí. És justament el camí contrari, el que mai has de seguir. Ja tindràs anys després per a pensar d'aquell professor/a el que vulgues, ara no. Ara és temps de fer-li cas en tot el que ell/a mana. ¿Entesos?. Doncs, ja sabeu, qui segueisca aquestes mormes, li puc assegurar que l'èxit en els estudis el té garantit

Guanyadors del concurs de les preguntes

2n E

Guanyadora, 50 punts: Laura Romero
Segona, 40 punts: Sílvia Hernández

2n C

Guanyador, 50 punts: Carlos tàrrega
Segon, 40 punts: Nico Mazarache

LLIBRES DE LECTURA de valencià 1er ESO

LECTURES RECOMANADES PER A 1er ESO

Els alumnes de 1er d'ESO hauran de llegir obligatòriament 4 llibres durant el curs dels que a continuació es proposen(poden ser de la temàtica que vulgueu):

En el primer trimestre una lectura

En el segon trimestre dues lectures

En el tercer trimestre una lectura

Lectures proposades per a llegir durant el curs:

Temàtica policíaca

Alfagann és Flanagan .- Martin, Andreu/ Ribera, Jaume. Edit. Columna

El guardià de l'anell.- Vicent Paccual. Ed. Tabarca

L'antiquari i la papallona de la mort.- Joan Pla. Edit. Tabarca

L'anell del Papa Lluna.- Joan Pla. Edit. Tabarca

Humor

Les bruixes.- Roald Dhal. Edit. Alfaguara

La meravellosa medicina d'en Jordi.- Roald Dhal. Edit. L'Odissea. Empúries.

Cagadets de por.- Pascual Alapont. Edit. Bromera

Por

Històries de por.- Angela Sommer-Bondenburg. Edit. Bromera

Aventures

Les ales de l'Ángel Vidal.- Joan M. Monjo. Rdit. del Bullent

Tots els ports es diuen Helena.- Joan Barril. Edit. Empúries.

Teatre

Merlí i el jove Artús.- Carles Pons. Edit. Bromera (micalet teatre)

Tirant lo blanc.- Joanot Martorell. Edit. Bromera (micalet teatre)

Fi del termini per a contestar les preguntes

Dimecres 10 d'octubre és l'últim dia per a entregar les respostes.
Una vegada acabat el termini, corregiré les vostres respostes i vos donaré els punts. Ànim i a afinar les vostres contestacions.

Exercici d'investigació

Busqueu les solucions a les preguntes i fiqueu-les en un comentari. Tindran premi aquells cinc primers alumnes de cada curs que ho contesten tot correctament.

Aquesta activitat està dirigida per als alumnes de 2n curs d'ESO però si algú de 1er ho vol fer també ho pot fer, encara que li serà difícil perquè les solucions estan totes (o gairebé totes) en el llibre de text.

1. Quina era la capital de l'Imperi Carolingi?
2. Què era una marca? Qui era el que manava en una marca?
3. Com li deien al pare dels emperadors Arcadi i Honori?
4. Quina era la capital del regne visigot?
5. Qui va ser l'emperador bizantí més important?
6. Com es diuen els habitants del desert nòmades que habiten Aràbia?
7. Com es diuen els seguidors de l'islam que només accepten L'Alcorà i no els llibres que recullen la vida de Mahoma?
8. Quin nom rep el cap suprem dels musulmans, successor de Mahoma?
9. Com es deien els inspectors de l'Imperi Carolingi que recorrien les províncies per vigilar l'actuació dels comptes?
10. Com es diu en l'actualitat la ciutat carolíngia d'Aquisgran?

El sistema de puntuació serà el següent:

El/La primer/a que ho conteste tot bé, 50 punts, el/la segon/a, 40; tercer/a, 30; el/la quart/a, 20; i el /la quint/a 10.

Els grups seran independents, és a dir que n'hi haurà dos primers premis, un per al primer de 2n C i un per al primer de 2n E; dos segons, un per al segon de 2n C i un per al segon de 2n E etc.

El Islam

(Alumnos de 2n de ESO)
Esto no es obligatorio para el examen, pero sería interesante que le echaráis un vistazo porque viene a completar las explicaciones que he hecho en clase y lo que hay en el libro. Si alguien quiere hacer un resumen de esto y escribirlo en la libreta de Sociales, lo valoraré.

Formación del Califato Árabe

Introducción

Los árabes vivían en un país grandísimo que ocupaba toda la península arábiga (equivalente a la cuarta parte de Europa). La mayor parte de este país es un desierto, o sea que el agua es un bien muy escaso. Sólo al Sur hay lugares fértiles y con abundante agua (el actual Yemen). Allí se cultivaban palmeras, se extraía oro y se obtenía incienso. En la parte occidental (la que está bañada por el mar Rojo) surjieron algunas ciudades que se dedicaban a comerciar tanto con Bizancio como la India. Una de estas ciudades era la Meca. Al norte de ella se encontraba Medina.

Los beduinos. Los beduinos eran (hoy todavía existen) un poblado nómada que vivían en las llanuras de Arabia y que se dedicaba (aún hoy) a la ganadería: la cría de camellos y ovejas, así como tambén a los caballos, los famosos caballos árabes, que hoy en día gozan de un prestigio extraordinario.

Sólo en unos pocos lugares fértiles surgían poblados permanentes, se cultivaba la tierra, se creaban jardines y se plantaban bosquecillos de datileras. La mayoría de la población vivía en tiendas y se iba desplazando con su ganado por los lugares de pastoreo del desierto país.

Los beduinos vivían en tribus, no había un estado que reuniera a todas las tribus. Entre los miembros de una misma tribu había unos lazos muy fuertes, tanto fuertes que entre ellos se llamaban "hermanos", y si un miembro de una tribu era atacado o robado por otro de otra, la venganza era terrible. La verdad es que se pasaban la vida guerreando unas tribus contra otras.

Los beduinos comerciaban con los árabes sedentarios que vivían en Medina o en la Meca y compraban armas, tejidos, productos de artesanía e incluso esclavos. Algunos beduinos gracias a este comercio se hicieron ricos (aristócratas) La Meca era el centro comercial más importante.

En La Meca se hallaba el templo de la Kaaba, donde se guardaba la sagrada piedra negra (muy posiblemente un meteorito de unos 30 metros de diámetro).La Kaaba era venerada por muchas tribus árabes.

Los beduinos más ricos (los aristócratas) muchas veces abusaban de su poder y sometían a los beduinos más pobres obligándoles a ser sus esclavos. Hubo muchas revueltas y gran cantidad de aristócratas fueron pasados a cuchillo por los beduinos sublevados. Entonces los aristócratos sintieron la necesidad de unirse todos con sus tropas para hacer frente a cualquier sublevación de beduinos o posibles ataques de fuera de Arabia. Entonces aparece Mahoma.

Mahoma y el principio de unificación de Arabia

Mahoma nació en la ciudad de La Meca en el año 571. Era un comerciante con una gran inquietud por la lectura. Era un hombre culto que tenía la costumbre de irse solo a meditar al desierto, y allí se pasaba horas y horas. Según cuenta la tradición, un día estaba meditando y se le apareció el arcangel Gabriel y le inspiró la religión del islam y le ordenó que la predicase por todo el mundo.

Mahoma se puso a predicar el islam en el año 610. Toda la enseñanza de Mahoma fue escrita luego en un libro que se llama El Corán, que quiere decir "lectura".

Mahoma comenzó a predicar en su ciudad, La Meca, pero la nobleza (los más poderosos y ricos) cuando vieron el éxito de Mahoma sientieron que les pudiese quitar su poder y dedicieron matarle. Mahoma tuvo que huir a Medina en el año 622 (a esta huida se le llama la Hégira).

En Medina tuvo un éxito arrollador y sus partidarios formaron un ejército y pronto se apoderaron de la Meca (630). Crearon un culto común a todos los árabes (antes cada tribu tenía su ídolo, eran tribus idólatras) y mantuvieron la Kaaba como santuario común a todos los musulmanes.

Entonces se empezó a unificar a todos los árabes bajo un sólo jefe, el primero fue Mahoma, y a su muerte pusieron a un "sustituto" que en árabe se llama califa. A partir de ahí empezaron las conquistas.

Benvinguts!

Aquest blog l'he creat per a què tots els meus alumnes pugueu preguntar els vostres dubtes, demanar-me informació sobre les assignatures que jo done (Socials de 1er i 2n d'ESO, i Valencià de 1er ESO) temes sobre coses de la meua tutoria (això, per supossat, només per als alumnes de 1er C que són els de la meua tutoria), donar-me idees per a millorar les classes (no val allò de "ficar pocs deures", "no fer exàmens", "fer més excursions", "tindre més hores de pati", "que vos aprove a tots..." ja m'enteneu... coses serioses i que reialment estiguen pensades per a aprofitar millor les classes). A part d'això podeu opinar o demar-me opinió sobre els temes que vullgueu... Ànim i a aprofitar aquest any per a aprendre moltes coses i (el més important) aprendre a trobar el camí de la felicitat, és a dir, descobrir què és allò que n'hi ha en el món tot just preparat per a cascun de nosaltres. La recerca d'aquest tema serà, ja vos ho dic ara, un dels principals objectius. Ja en tornarem a parlar quen s'acabe el curs allà pel juny del 2008... i veurem si n'hem tret profit o no. Segur que sí! Ànim a tots, i visiteu aquest blog, per fa!