jueves, 11 de diciembre de 2008







Hoy nos hemos encontrado con un objeto huérfano. Es el de la fotografía. Parece un jabón. Pero no tienen historia. Nada sabemos de él. Nadie sabe nada de ese jabón que tan bien huele. Ese jabón que hay dentro de esta cajita que pone "El museo del tiempo". Hemos decidido adoptarlo. Le vamos a regalar una historia. Una no, más de una, porque cada alumno de la clase de 1º E ha sacado un papel y se ha puesto a investigar en su mente y han surgido estas historias:




Isabel Sánchez

Mi abuela Lola lavaba la ropa a mano con una pastilla de jabón qu olía muy bien, y cuando iba a su casa cogía la pastilla de jabón y la metía en una cajita. Y cuando se murió me quedé con el jabón. Lo voy a enterrar porque le tengo mucho cariño.







Miguel Jiménez

Aquest objecte voldria soterrar-lo perquè em recorda l'olor del sabó amb què em llavava la meua mare, és un record de felicitat, quan encara tenia set anys. La meua àvia el fabricava i ara l'he trobat en una vella caixa. La meua àvia va morir quan jo tenia setze anys i encara recorde l'olor que feia. Al costat estava la recepta de com el feia. Espere que algun dia puga fer aquell sabó que tant m'agradava. Un sabó que mai oblidaré.







Stephany Bezerra

Aquest sabó és de Marsella. Una xica li va regalar el sabó a la seua filla i la filla a la seua filla. Aquest objecte ara li serveix per a llavar la roba a mà. Un dia es va caure a un riu i el riu el va arrossegar fins ací.




Maria Bellido

Jo sóc María Bellido, de Benicàssim i he soterrat un tros de sabó ja que va ser el que jo utilitzava quan teníem gimnàstica a l'escola de Santa Àgueda. El vaig soterrar en l'escola per a no oblidar-me de les classes tan divertides que vam fer.



Henar Cambronero

Hola, soy Henar, y he decidido enterrar este objeto en el jardín de casa de mi abuela. Este objeto me gusta mucho porque cuando murió mi querida abuela, yo lloraba y la recordaba todos los días. Cuando era pequeña, ella me lavaba con jabón. Yo fui la que le puso el nombre de "abuela Lola" en el jabón. Sé que si lo entierro sentiré que mi abuela aún está viva.

sábado, 6 de diciembre de 2008

El museo del tiempo


El jueves fuimos al teatro de Benicàssim a ver “El museo del tiempo” una función de teatro que trataba sobre el misterio del paso del tiempo. A mí me gustó mucho, no sé a vosotros, pero a juzgar por lo atentos que estabais, por lo mucho que participasteis y lo bien que os portasteis creo que también os gustó.
Ahora hay que inventar una historia para un objeto huérfano. Ya sabéis qué es ese objeto huérfano. Es una pastilla de jabón que está guardada en una cajita de madera. Pero no sabemos cuál es la historia de esa pastilla de jabón. No tiene historia, es huérfana. Tenemos pues, que adoptarla y regalarle una historia.
Por otra parte, también pienso que sería bonito enviar al museo del tiempo algún objeto vuestro. Yo sé que vosotros y vosotras tenéis multitud de objetos por casa que han desempeñado un papel importante en vuestros recuerdos. No estaría mal que contaseis su historia y la enterráramos.
Bueno, el tiempo pasa, y yo no soy capaz de inventar ninguna máquina que pueda detener el tiempo, así es que aprovechemos el tiempo presente, ese que se nos escapa de entre los dedos si no lo sabemos aprovechar, y pongámonos manos a la obra.
Por cierto, si queréis ver fotos de la obra de teatro, aquí os dejo la dirección de un blogg donde hay puestas fotos:
http://benilitterae:blogspot.com/

jueves, 27 de noviembre de 2008

Les guerres mèdiques




Les guerres mèdiques van ser unes guerres que van tindre lloc entre els perses i els grecs en el segle VI i V abans de crist. Es diuen mèdiques perquè els grecs els deien medos als perses. Tot va començar si fa no fa així:

Entre el 550 i el 500 a. C. Va passar un fet sorprenent al món. Els perses, que eren un poble que vivia a les muntanyes que s’alcen al nord de Mesopotàmia, van estar sota el domini primer dels assiris i després dels babilonis.
Un dia en van tindre prou. Un famós cabdill, Cir, volia posar fi al sotmetiment del seu poble. Les seus bandes de genets, doncs, van baixar a la plana de Babilònia. Els babilonis, en veure davant dels murs enormes de la seua ciutat a un reduït grup de guerrers que els volien conquerir, van esclatar a riure. Però els perses, sota el comandament de Cir els van conquistar.
Cir es va convertir en senyor d’un gran regne. Però Cir no en va tindre prou amb això i es va dirigir cap a Egipte. Es va morir pel camí, però el seu fill Cambisses va conquerir Egipte i va destituir el faraó. Aquest va ser el final de l’imperi egipci, que havia durat gairebé tres mil anys.
En temps de Dario, el qual ja era senyor d’un gran imperi que s’estenia des d’Egipte fins la frontera amb l’Índia, es va plantejar la conquesta de les terres gregues, és a dir l’Hèl·lade.

1a guerra mèdica

Dario va enviar a Atenes uns emissaris dient que si pagaven uns tributs a Pèrsia no els atacarien. Però els atenencs no ho van acceptar i van fer fora als emissaris.
Dario va declarar la guerra a les polis gregues.
Dario de seguida va conquerir les ciutats jòniques de l’Àsia Menor, i després va aparellar una gran flota amb la intenció de destruir Atenes i conquerir tota l’Hel·lade. A aquesta flota la va sorprendre una gran tempesta i la va enfonsar. Dario es va posar furiós. Diuen que li va encarregar a un esclau que durant les menjades li cridés tres vegades: “Senyor, recorda’t dels atenecs”
Dario va refer la flota i s’encaminà cap a Atenes. Va anar conquerint totes les illes que li venien de camí i va destruir moltes ciutats. Finalment va arribar molt a prop d’Atenes, a un lloc que es diu Marató.
Les forces perses devien ser-ne unes 100.000 i les atenenques només unes 10.000.

Soldats atenencs lluitant contra els perses en la batalla de marató


El cap dels atenencs era Milcíades. Milcíades va situar tot l’exèrcit atenenc a la ciutat de Marató, en fileres, i va guanyar als perses. Milcíades de seguida, sense pèrdua de temps, en veure que l’exercir persa fugia però s’embarcava en els vaixells, va dir-li a un emissari, que li deien Filípides, que se n’anara corrent a Atenes a dir-los que havien guanyat. Va recorrer la distància que separa Atenes de Marató (42 kilòmetres) i en arribar, només va tindre temps dir-ne una cosa: "hem guanyat", i es va morir del cansament. Unes altres fonts dieuen que el que va passar va ser que Milcíades el que va fer va ser que li va manar al millor corredor d'Atenes, Filípides, que anés a buscar reforços a Esparta. Filípides va recorrer la distància que separa Marató d'Esparta (220 km.) en un día i mig, i en aplegar, es va morir, i els espartans no van vindre a donar-li ajuda als atenencs. Cadascú que agafe la versió que més li agrade.
Tot seguit, Milcíades i el seu exèrcit es van dirigir per terra cap a Atenes assabentat que la flota persa es dirigia cap allí, i que el camí per terra era molt més curt que per mar.


Un emissari atenenc va haver de córrer 42 Km. per a dir als atenencs que havien guanyat



Els perses, en aplegar a Atenes i veure que l’exèrcit atenenc els estava esperant es van tornar cap a casa.
Corria l’any 490 a.C i Atenes i tota Grècia acabaven de salvar-se de caure en mans dels perses.


2a guerra mèdica

Poc de temps després de tot això, Dario va morir i va deixar al seu successor, Xerxes, la tasca de venjar-se dels grecs.
Va reunir un exèrcit entre tots els pobles súbdits de Pèrsia, és a dir, Egipte, Babilònia i l’Àsia Menor.
Una part d’aquell enorme exèrcit (diuen que n’eren un milió de soldats) va anar per mar cap a Grècia, i una altra part, per terra.
Al nord de Grècia, un exèrcit d’Esparta al comandament del cap espartà Leònides va intentar parar-los en un congost que es diu les Termòpiles.



Soldats lliutant en la batalla de les Termòpiles


Els perses van exigir als espartans que lliuressin les armes. “Veniu a buscar-les” va ser la resposta. I els perses els van contestar: “Tenim tantes fletxes que si les disparem el sol s’enfosquirà”. “Molt millor” van contestar els espartans, “així lluitarem a l’ombra”. Després de dos dies de negociacions, un espartà traïdor va ensenyar als perses un sender dalt de la muntanya, de manera que l’exèrcit espartà va ser derrotat. Tres mil espartans i set cents perses van morir en la batalla, però ningun espartà va fugir. Era la seua llei.
Després de la victòria a dels atenencs a la primera guerra mèdica els atenencs van organitza la Lliga de Delos, que era una associació entre les ciutats jòniques per a defensar-se del perill dels perses. Els seus membres pagaven un impost de 460 talents que s’ingressaven en un tresor que estava en Delos.
A tot això els perses venien amb males intencions per terra i per mar cap a Atenes. Temístocles, cap dels atenencs, que havia fet construir una gran flota formada per vaixells menuts i lleugers que eren molt millor que les grans i pesants galeres a rems dels perses, va manar abandonar Atenes i tots se’n van anar a refugiar-se a la petita illa de Salamina, a prop d’Atenes.
Quan l’exèrcit persa va aplegar a Atenes se la va trobar abandonada, i la va incendiar. Els atenecs, malgrat veure des de l’illa la ciutat en flames, no hi va fer res. Llavors va aplegar la flota persa amb les seues enormes galeres a Atenes i van amenaçar de posar setge a Salamina.


Galeres a rems de la flota persa

Els aliats dels atenencs que estaven a l’illa de Salamina es van acovardir i li van dir a Temístocles que en sendemà fugirien de l’illa, però Temístocles va enviar secretament un missatger que es va fer passar per un traïdor i li va dir a Xerxes. “ataca le seguida, si no, els aliats atenencs s’escaparan”. Xerxes va caure en la trampa i l’endemà va atacar amb els seus grans vaixells i després d’una gran batalla, la batalla de Salamina, van perdre, perquè els vaixells atenencs eren molt més adients per a navegar entre les moltes illes de la mar Egea. Era l’any 480 a.C

Imatge de la batalla naval de Salamina


Després els atenencs els van tornar a véncer per terra en la batalla de Platea (479 a. C) i així es van acabar les guerres mèdiques i el perill del perses.

lunes, 24 de noviembre de 2008

Teseu i el minotaure



El laberint on vivia el minotaure.


El minotaure, dalt d'una de les parets del laberint, esperant a què li porten el menjar (ja sabeu, 7 xicots i 7 xicotes)



Mireu què lleig era el minotaure...
Teseu matant al minotaure

Teseu abandona a Ariadna en l'illa de Naxos

Si voleu veure més fotos de Grècia, aneu a "archivos" i cliqueu en "diciembre de 2007" allí en trobareu més.

sábado, 15 de noviembre de 2008

Arte egipcio

Aquí tenéis unas cuantas fotos del arte egipcio. Podéis utilizarlas para ponerlas en la libreta de apuntes.



Pirámide escalonada de Zoser en Sakkarah
Las tres pirámides de Keops, Kefrén y Micerino, en la llanura de Gizeh. La de Keops es la más alta de todas (146 metros). Fueron levantadas hace 5.000 años.

La esfinge de Gizeh, de 20 metros de altura, junto a la pirámide de Keops. Fue tallada en la piedra caliza que sirvió de cantera para la pirámide de Keops y data posiblemente del reinado de Kefrén.


Micerino y su esposa



El escriba sentado (museo del Louvre) el más bello y popular de los escribas que nos ha legado Egipto. Fue probablemente un alto funcionario.




Máscara funeraria de Tutankhamon, en oro puro, descubierta en 1922 por Howard Carter en una tumba del Valle de los Reyes, tras seis años de excavaciones.





Bailarina y dos músicas amenizando una escena de banquete, hacia el año 1420 a. C






Fragmento de las pinturas de la tumba de Nebamun. Describe un banquete.

lunes, 3 de noviembre de 2008

Trabajos


Hoy les he explicado a los alumnos mi propuesta de trabajos. Los de primero harán un trabajo sobre Grecia y los de segundo uno sobre los mitos griegos.
Les he explicado a los de primero cuáles son las normas para hacer un trabajo, a los de segundo se lo he recordado, pues la mayoría ya lo sabían del año pasado. Creo que en general ha sido bien aceptado el trabajo. Me parece que lo han cogido con ganas. Ya veremos el resultado. Yo confío en que será bueno, de hecho todos los años me encuentro con agradables sorpresas. La verdad es que en esta tarea se involucran los padres y les suelen ayudar bastante.
A mí me parece que a los alumnos les gusta más esto que el estudio propiamente dicho. Y es que no saben estudiar. Tienden a aprenderse todo de memoria y entonces les resulta aburridísimo y costoso. Y encima no se enteran de nada. En cambio, cuando se trata de hacer un trabajo, no estamos hablando para nada de estudiar, sino más bien de investigar, pasearse por Internet, buscar información y teclear los contenidos al ordenador. Es un trabajo que requiere menos concentración y es más divertido que el estudio puro y duro. Por eso suelen hacerlo, en general, bastante aceptablemente.

jueves, 23 de octubre de 2008

Primeros exámenes y función de teatro

Estamos en los primeros exámenes del año. Entre esta semana y la que viene terminaremos esta primera tanda de exámenes. En el caso de primero de ESO el examen ha sido de dos temas y en segundo de ESO, de un tema.
Yo tengo por costumbre hacer dos exámenes de cada materia. Me explico. Hay una control de ejercicios, que se hace con la libreta delante y otro normal, sin libros ni libretas. En el primer caso hay veinte preguntas que están sacadas literalmente de los ejercicios que hemos hecho y corregido en clase. No tienen pues, más que buscar en la libreta el ejercicio correspondiente y copiarlo en la hoja del examen. Es más que nada un control para ver si tienen hechos y corregidos todos los ejercicios. En primero el resultado ha sido horroroso. No me lo puedo creer. Ha habido cantidad de suspensos (y muchos con un cero redondo), también ha habido dieces. Total, que ahora, pienso, que los alumnos se han dado cuenta de que la cosa iba en serio. Es decir, que tenían que corregir los ejercicios. Espero que les sirva de lección. En segundo los resultados han sido mucho mejores. El otro examen, el de estudiar, pues como siempre. Ha habido de todo. Pero aquí los suspensos son más comprensibles. Hay alumnos que sienten auténtica fobia a eso de ponerse delante de los libros. Y esto no sé como se cura. Pero lo otro... no acabo de entenderlo...
Por otra parte, el miércoles fuimos al teatro con los alumnos de primero, segundo y tercero de ESO. La obra era una adaptación de Tirant lo Blanc. Empieza la función y empiezan los primeros signos de salvajismo por parte fundamentalmente de los de tercero (no todos) y algunos de segundo. Gritos, palmas, risotadas... sin venir a cuento. La obra, de todos es sabido, tiene cierto erotismo y claro, parece ser que, a esos alumnos que hacían el ganso, el erotismo les venía grande. El resultado fue que la obra se convirtió en un suplicio para los actores que con mucho esfuerzo no perdieron la concentración, y pudieron dignamente terminar la obra. Cuando se acabó la función, había previsto un coloquio de los actores con el público. Salieron los actores y se despacharon a gusto con los alumnos mal educados, diciéndoles de todos menos guapos. Los profesores no sabíamos donde escondernos. Tragamos saliva y después del rapapolvo salimos cabizbajos del teatro. Aquello parecía un funeral. Caras tristes. Desolación y sobre todo indignación. Mucha indignación. Llegamos al instituto y referimos lo sucedido a jefatura de estudios. La solución, de momento, ha sido castigar sin volver a participar en actividades extraescolares a algunos de los alumnos que detectamos que se habían portado mal. Pero, la verdad, el mal sabor de boca, y la sensación de que algo no funciona bien no hay quien me la quite.